Noves formes de vida

S'està estenent un fenomen entre determinats sectors juvenils que consisteix a anar a viure en un pis amb una colla d'amics o amigues. Òbviament, viure en comunitat a banda de la família biològica és una forma de vida que ja practicaven els hippies del país en els anys setanta del segle passat i, sobretot, era un model de vida assentat sobre una base ideològica de rebel·lió generacional, de revolta intel·lectual i sexual i de recerca de la felicitat. Aquells hippies treballaven per viure, no a l'inrevés, amb una precarietat volguda i destinaven tant de temps com podien a desplaçar-se en busca del bon temps.

Cap als anys vuitanta, un altre col·lectiu que practicava la vida en comunitat era el dels immigrants, aleshores majoritàriament d'origen magrebí. En aquest cas, no hi havia els ingredients ideològics de la rebel·lió, de la revolta i del saber ser feliç. Aquells immigrants estaven adscrits a un pis, especialment a Barcelona, amb dret a rentar-se i anar de ventre i poc més. En molts casos, no els corresponien ni dos metres quadrats de terra per estirar-se ni, per descomptat, habitació ni llit. Aquest fenomen dels immigrants amuntegats a desenes en pisos petits es fonamentava estrictament en la misèria econòmica de la gent i, potser, encara ha revifat entre alguns col·lectius de nouvinguts.

Una forma de viure en comunitat al marge de la família biològica, que en certa manera es podria considerar una actualització de les comunes de hippies, té a veure amb el fenomen Okupa, que també es va divulgar a Catalunya en l'últim quart del segle passat i que es manté amb graus diversos d'intensitat. El moviment Okupa (tot i que generalitzar, en sociologia, exposa a la inexactitud) és una barreja d'ideologia (i en això s'assemblaria a l'univers dels hippies, si bé sobre uns principis diferents) i d'exclusió econòmica (i en això s'assemblaria als col·lectius la immigració econòmica, si bé a partir d'un viatge interior i no d'un viatge en el sentit convencional de canviar de continent o de país).

Encara hi ha, segur que entre altres models, el viure en comunitat, amb amics o amigues, per raons acadèmiques: són els famosos i socialment acceptats pisos d'estudiants. En funció del grup que es concreta, els pisos d'estudiants poden tenir a veure amb diverses qualitats de vida i de benestar i també amb diversos objectius curriculars o cosmopolites. En definitiva, allò que fa iguals la majoria dels pisos d'estudiants és la convicció dels habitants que els formen de garantir-se la conciliació de les respectives vides acadèmiques i recreatives.

Tornant a l'inici del paper, s'estan prodigant els exemples, en molts casos situats a Barcelona, de joves que decideixen llogar un pis en grup i conviure-hi. Ni són hippies, ni són immigrants econòmics, ni són okupes ni són estudiants. Tenen al voltant dels 25 anys i, així com fa un temps es va posar de moda quedar-se a viure a casa dels pares fins als 40 anys o més, ara l'alternativa és combinar la casa dels pares (sovint per menjar i algun altre servei domèstic) amb el pis dels amics (amb regles del joc noves i, d'entrada, amb la responsabilitat més ponderada).

El nivell de vida en els pisos d'amics acostuma a ser més baix que el de la casa familiar, però la sensació de llibertat acostuma a ser més alta. Vist diacrònicament, vivint amb els amics o les amigues en grup, la nostra joventut no ha inventat res i potser es tracta, simplement, d'una moda que torna cíclicament adaptada als temps. El motor de fons que està causant aquesta nova onada, en canvi, potser sí que és nou: la gran quantitat de joves que han de suportar les noves parelles dels seus progenitors o mig germans o mitges germanes de qui no seran mai, ni tan sols, amics per compartir pis.

Vist sincrònicament, el dret dels joves a fer-se amics o amigues i portar-los a l'hora dels àpats o a dormir, sembla que està acceptat per la generació paterna. I el dret dels joves a canviar de parella i repetir l'experiment tantes vegades com demani el cos, també. El que de moment no queda tan clar és el dret del pare o la mare, un cop la separació o el divorci, a anar provant amb noves parelles i possibles descendències sobrevingudes. Quan això passa, els fills biològics pot ser que provin de muntar-se un pis d'amics.