“El principal client del museu són les escoles”

És l'estudi de les plantes antigues a partir de les restes vegetals que trobem als jaciments arqueològics. És una especialitat dins dels anomenats fitòlits, que abasta l'estudi del pol·len, els carbons i les restes vegetals, principalment de llavors i fruits, per tal d'entendre l'evolució de l'agricultura i l'alimentació vegetal.

He format part durant molts anys de la missió arqueològica espanyola a Síria, on he fet recerca arqueobotànica. Els aspectes que m'han interessat més són l'origen de l'agricultura i les primeres plantes conreades. Al Pròxim Orient estàvem en dos jaciments, Tell Halula, a Síria, i Akarçay Tepe, a Turquia, tots dos a la vall de l'Eufrates. La seva importància rau en el fet que es troben en un punt clau del naixement de l'agricultura, i ja als anys trenta o quaranta del segle passat, quan es feien els primers estudis sobre l'origen de l'agricultura, van observar que en el Creixent Fèrtil, entre la vall del Tigris, la vall de l'Eufrates i la fossa del Jordà, allà hi havia els jaciments arqueològics més antics relacionats amb els orígens de l'agricultura i la domesticació dels animals i les plantes.

El projecte de Halula, que també ha servit per estudiar els orígens de l'urbanisme, ens ha permès observar que les primeres plantes conreades eren silvestres, i que els seus primers pobladors, fa uns 9.000 anys, conreaven plantes silvestres que devien créixer al contorn dels poblats. Aquest fenomen es detecta en tot l'arc del Creixent Fèrtil. Poden canviar les espècies, blat, ordi..., però és el mateix procés.

Halula és un projecte que ha continuat fins fa poc, que s'ha aturat per raons de la complexa situació bèl·lica. El de Turquia formava part d'un programa de salvament de jaciments arqueològics arran de la construcció d'una presa a l'Eufrates. L'un i l'altre són de períodes semblants, de fa entre 9.000 i 10.000 anys. Es tractava d'estudiar les plantes que acabarem trobant aquí a casa nostra, de com ens han arribat i com se n'explotava tècnicament el conreu.

No clarament, però potser tenim alguna cosa a dir en el conreu d'alguna lleguminosa, i una altra de més sorprenent: una opiàcia tipus cascall o dormidora, una mena de rosella.

Per exemple, a la Draga, a Banyoles. La Draga és un jaciment espectacular, únic, que es troba en un medi subaquàtic i té unes condicions de conservació excepcionals. Ens ha permès recollir milers de llavors i de granes i centenars de fustes treballades... Aquí es van trobar no només els primers blats durs conreats, sinó també l'espècie Papaver somniferum, una dormidora conreada al neolític i que potser es feia servir com a planta oleaginosa o per al guariment del dolor. Ara fa prop de 25 anys que excavem i recordo que va començar com una excavació d'urgència. Té una part terrestre i una altra d'aquàtica i està datat en uns 6.000 anys abans d'ara.

Els cereals són plantes anuals que ens permeten fixar una cronologia exacta perquè són plantes de temporada, a diferència dels arbres i la fusta, que tenen un interval cronològic més ample. El C14 és també molt més precís i el marge d'error és actualment molt curt. Les fustes i les granes ens permeten deduir com era una cabana en un poblat a l'aire lliure d'època neolítica, mentre que fins ara gairebé només teníem identificats establiments d'aquesta època en coves.

La Draga ha permès també documentar de manera molt precisa estructures d'emmagatzematge relacionades amb els aliments. Es treballava la cistelleria i s'han detectat estructures per guardar el gra, separades del sòl i aïllades dels animals i dels organismes que el poguessin malmetre... Són comunitats sedentàries del tipus de clans familiars, amb estructura tribal, que tindrien contactes amb altres clans, segons es dedueix de les restes que procedien d'altres zones i que implicaven formar part d'una xarxa d'intercanvis. Era una comunitat força autosuficient amb una capacitat de generar recursos propis molt notable.

Aquest edifici aplega les seus administratives del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) a Girona, el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) i el Servei d'Atenció als Museus. No només recull dipòsits arqueològics del Gironès i les comarques gironines, sinó d'altres comarques de Catalunya, fruit de les excavacions arqueològiques en curs. Aquí hi vénen a treballar investigadors d'altres llocs que es dediquen a la recerca i a l'anàlisi específica de determinats períodes cronològics o de materials concrets de l'àmbit arqueològic. No hi ha només despatxos, sinó que es disposa d'una biblioteca de consulta i de laboratoris per als investigadors.

Actualment estem fent un esforç molt important i dediquem bona part del pressupost a l'àrea de difusió, per fer una presentació el màxim d'acurada del patrimoni, recursos educatius i tallers didàctics inclosos. Perquè el nostre principal client són les escoles.

Nosaltres som un museu que està dins d'un monument, i hem d'explicar les dues coses. El client de l'arqueologia ja sap què ve a buscar. Però la gent ve a Sant Pere de Galligants sobretot perquè es tracta d'un monestir romànic del segle XI espectacular.

L'exposició permanent és el gran dipòsit d'un museu clàssic, que recull les peces més notables de l'arqueologia de les comarques de Girona, i aquest és el seu objectiu. No és un museu monogràfic, ni específic d'un moment determinat, sinó generalista, i la seva argumentació principal ha de canalitzar això.

En aquests moments ens caldria renovar i modernitzar una mica el discurs incorporant alguns mitjans audiovisuals per completar-lo...Tinc al cap un pla de millora de l'exposició permanent, per actualitzar-la i posar-la a l'abast de les noves tecnologies, que per ara no les tenim prou desenvolupades en el museu de Girona. També ens cal ser més precisos i guanyar en qualitat, obviant alguns objectes.

Una altra idea prioritària que ja hem començat a elaborar per a l'any que ve és la informació relacionada amb el mateix monestir, que exposaríem dins del claustre. Ara la tenim una mica reduïda i sense prou entitat. Cal una informació més sintètica, que acompanyaríem amb peces molt específiques de la vida quotidiana i de tot allò que el monestir va representar des que el van fundar els benedictins. Sant Pere és una joia del romànic català i hem de ser capaços d'encabir el museu dins del monument, no al revés.

Doncs ens han reduït el pressupost i els comptes prorrogats ens han fet replantejar el repartiment dels recursos i la priorització d'algunes activitats, però hem mantingut totes les de l'àmbit de l'educació. En canvi, no ens ha permès acabar alguns dels programes de millora de l'exposició permanent. Quant a les exposicions temporals, que ja en fèiem poques, fins i tot n'hem incrementat el nombre, com és el cas de la incorporació de l'exposició El somni. En la majoria dels casos són exposicions que vénen produïdes des de Barcelona i formen part de l'anomenada Arqueoxarxa.

Per al primer semestre de l'any que ve n'estem preparant una de producció pròpia que desenvolupa una excavació subaquàtica que es va fer a Deltebre.

És un derelicte de principis del segle XIX, durant la guerra del Francès, un comboi que va quedar a les terres de l'Ebre i n'expliquem la història del naufragi. És un jaciment singular, a vuit o nou metres de profunditat, perquè es tracta d'un vaixell que formava part d'un comboi militar anglès de proveïment de les tropes que estaven en guerra contra l'exèrcit napoleònic. És un vaixell petit que subministrava les línies de l'armada anglesa, carregat principalment de provisions i munició. Es coneix que una tempesta ja va delmar el comboi abans que arribés a Tarragona, procedent d'Alacant. Però fins i tot se n'ha pogut documentar la tripulació i qui eren els ocupants. A part del carregament, l'exposició explica la vida a bord a través de nombrosos objectes personals i d'ús nàutic.

La troballa potser més interessant d'aquest vaixell enfonsat és la d'un parell d'ampolles encara amb líquid a dins que, un cop analitzat, s'ha determinat que és vi del tipus Fondillón, actualment exclusiu de la denominació d'origen Alacant, que és d'on venien. No sabem si el van carregar per al consum de la tripulació o per a l'ús personal del capità...

No et sabria dir..., però si Eudald fos als Estats Units, potser estarien tots dos produint les mateixes pel·lícules.