Ens troben massa catalans

Frédéric Traini, corresponsal de L'Equipe, va arribar a Barcelona l'any 1990 i afirma que està «encantat» de viure-hi i treballar-hi perquè troba que Catalunya «és una regió molt dinàmica». Un dinamisme que, des del punt de vista polític, es tradueix en una «constància» i «coherència» a l'hora de demanar i aconseguir més competències i més diners per a Catalunya, «amb una política molt diferent de la que se segueix al País Basc». «Això sí, sense abaixar mai la guàrdia», hi afegeix. Qualifica de «divertides» i «instructives» les relacions polítiques que hi ha entre el govern català i el govern espanyol i és del parer que, tot i les diferències de color polític (amb referència a l'època de Jordi Pujol i José María Aznar), sempre s'han aconseguit avenços. La independència de Catalunya és, per a Traini, «una patata calenta» sobre la qual prefereix no definir-se gaire. Tot i això, creu que dins de l'Europa de les regions reclamar una major autonomia no li sembla «il·lògic», però troba «utòpic» parlar d'independència.

Diu que el millor dels catalans és la forma que tenen de viure i de gaudir de la vida. I creu que el pitjor és que Barcelona s'ha convertit en una ciutat massa comercial a causa de l'èxit que ha tingut la projecció internacional que se n'ha fet. «Sento nostàlgia de la Barcelona que vaig conèixer quan vaig arribar», diu.

Està convençut, però, que «Catalunya és un pol d'atracció molt fort en l'Europa del Sud» i que en l'Europa del Mediterrani tindrà un paper molt important.

No són majoria, ni de bon tros, els corresponsals estrangers que parlen el català, per bé que tots més o menys l'entenen i un bon nombre dels enquestats fan classes per millorar el seu nivell a l'hora de parlar-lo o almenys afinar la comprensió lingüística. El tema que suposa més dificultats de comprensió és la presència pública oficial de l'idioma del país. En general, els periodistes estrangers creuen que es pot viure a Catalunya sense saber català, fins i tot alguns dels que l'han après i se'n senten especialment orgullosos.

Alguns, a més, es plantegen reflexions una mica sorprenents i arriben a manifestar que caldria eliminar l'obligatorietat d'ensenyar català a les escoles i que n'hi hauria prou amb una consideració poc més que folklòrica de l'idioma. Una visió que, de totes maneres, és minoritària entre els enquestats, com també ho és la percepció d'algunes de les persones entrevistades que detecten una especial preocupació pel suposat mal que el català pot fer a la immigració, especialment a la sud-americana, que consideren que s'integraria millor si se'ls escolaritzés en castellà. Novament, els representants anglosaxons i els de cultures lingüístiques més petites són els que mostren una major sensibilitat per l'idioma propi del país.

Fa dotze anys que Alex Rietman, corresponsal de Radio 1 d'Holanda, és a Barcelona, després d'haver passat per Extremadura i Madrid, i admet que durant aquest temps ha canviat molt la seva actitud i la visió de les coses pel que fa a la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol. Va arribar influït pel que llegia a la premsa estatal, que estava marcada pel menyspreu envers Catalunya, però ara pensa que aquests atacs són una falta de respecte contra una terra on es troba a gust.

Rietman veu difícil que canviï l'estira-i-arronsa que hi ha entre Catalunya i l'Estat espanyol perquè hi ha molts prejudicis i actituds arrelades, principalment dels espanyols envers els catalans: «Sempre s'havia dit que era impossible que fos president de la Generalitat una persona que no hagués nascut a Catalunya, i ja ha passat. Quan serà possible que hi hagi un president del govern espanyol català? Si això passa, serà la prova que alguna cosa ha canviat.»

També pensa que si hi hagués més respecte cap a Catalunya i cap a la seva llengua i cultura, no faria falta una opció independentista, que considera molt legítima. Creu que hi ha el que anomena independentista pragmàtic, que no ho és tant per un tema de sang o amor a la terra, sinó perquè està cansat que a la resta de l'Estat no es reconeguin els esforços que fan els catalans: «Hi ha més sectors espanyols que amb la seva actitud estan expulsant els catalans de l'Estat espanyol, que no pas catalans que en volen sortir.» Però també retreu als catalans que, amb el que tenen, estiguin sempre comparant-se amb Madrid: «Si deixessin de fer-ho, seria un senyal d'autoestima.» Respecte el català, admet que quan va arribar creia que era una barrera. Ara troba lògic i natural que sigui l'idioma vehicular a les escoles: «És obvi que si no fas les classes en català la gent no l'aprendrà i hi haurà segregació. A més, els estudis han demostrat que el bilingüisme afina la capacitat d'aprenentatge.»

Armand Chauvel és un periodista francès que escriu sobre economia i que abans d'establir-se a Barcelona, fa vuit anys, va viure a Lisboa. Es troba a gust a Catalunya, però reconeix que més enllà de la capital catalana coneix poca cosa de la resta del país i això fa que en tingui una visió molt metropolitana. «No sé si Barcelona representa tot Catalunya, però pel que veig aquí és una societat multicultural i cosmopolita», diu aquest periodista, que publica a diferents revistes del grup editorial pel qual treballa.

Chauvel creu que les relacions de Catalunya amb l'Estat espanyol són «difícils» i l'estranya especialment que amb el PSC al capdavant del govern de la Generalitat i el PSOE al de Madrid, no hagin millorat. «Que fossin difícils quan aquí governava CiU i a Madrid un altre partit s'entén, però governant els mateixos es fa incomprensible.» Considera que el grau d'autonomia que té Catalunya «és alt» i permet fer coses. «Potser sí que hi ha gent que vol anar més enllà, però s'ha de fer per la via democràtica i amb el vot. Trobo que l'autonomia actual ja ofereix moltes possibilitats», comenta.

Ell i la seva dona només parlen castellà, i diu que l'assignatura pendent és estudiar català, i més ara que han de tenir un fill i anirà a una escola catalana. Va aprendre castellà per la feina, perquè diu que en el sector en què es mou no li cal tant el català, ja que moltes de les grans multinacionals són a Madrid. «No n'estic pas orgullós, de no saber català.»

Fa quasi trenta anys que viu a Catalunya. D'origen argentí, Héctor Zampaglione, fotògraf de l'agència Sygma, va haver de marxar com a exiliat polític a París. Ha estat a vuit països europeus però va decidir quedar-se al nostre per diverses raons: «Està a prop de la frontera, m'agradava la moguda cultural que hi havia en aquell moment, la fotografia tenia una gran difusió i hi havia més oportunitats aquí que a Madrid. I em sentia molt còmode amb la forma de ser del català.» Diu que en aquella època (cap al final dels anys setanta) Madrid «continuava sent una ciutat franquista, fosca i sòrdida».

Considera que els espanyols tenen una percepció «diferent» dels catalans.

«No se'n pot dir errònia. És el que diuen els mitjans de comunicació i la gent s'ho creu.» Reconeix que la relació entre Catalunya i l'Estat és bastant «tibant» i assegura que no és gens partidari dels nacionalismes. «Els temo. Jo em defineixo com a internacionalista», afirma Zamplaglione.

Diu que Catalunya té moltes virtuts però no s'està de comentar-ne els defectes. «El pitjor de Catalunya és aquest antiespanyolisme visceral. Tot allò que significa desunió no m'agrada. I crec que entre els catalans hi ha massa victimisme. Això és una mica de mentalitat provinciana», considera.

Tot i que viu al nostre país des de fa trenta anys i diu que llegeix i entén el català, no el parla perquè assegura que s'expressa millor en castellà. «Però els meus fills i néts són catalans», recalca.

Jorge Rangel, de 47 anys, va néixer al Brasil i és corresponsal, des de Barcelona, de la revista Estilo D. Considera que el millor de Catalunya és la diversitat que hi ha actualment i que cada cop hi ha més gent de fora. Per Rangel, aquest fet és molt important, ja que considera que l'evolució de la cultura passa per aquesta diversitat. «Com més tancat és un país, més enrere va», afirma. Sobre aquest tema afegeix: «No es poden tenir els peus en el passat, la diversitat dóna força per tirar endavant.» El pitjor de Catalunya, segons opina, és «la mentalitat tancada d'alguns que es volen ancorar en el passat».

Rangell destaca que la cultura d'un territori és viva i que cal entendre que un territori necessita evolucionar.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, pensa que Catalunya és «una comunitat més dins la diversitat». Rangell creu que, en general, hi ha bona relació entre Catalunya i el conjunt de l'Estat espanyol, «tret dels típics acudits que es fan sobre el tema».

Amb relació al català, destaca que el seu idioma matern és el portuguès i que li és fàcil entendre el català, ja que la fonètica entre els dos idiomes és semblant. Parla castellà i anglès i entén i parla català, però no l'escriu. En fa un ús social, diu, i les cadenes de televisió que més li agraden són les catalanes.

Pel que fa a la independència de Catalunya, no té formada una opinió concreta sobre el tema perquè afirma que no l'acaba d'entendre. Creu que és millor la unitat i que cadascú pugui aportar el seu gra de sorra. Dins l'Europa de la diversitat pensa que voler ser independent a Catalunya s'entén encara menys, ja que no veu què podria aportar la independència. Pensa que el que cal és que «hi hagi un respecte cap a la diversitat».

Les informacions esportives de l'Estat espanyol –i en especial de la lliga de primera divisió de futbol– que emet regularment la TV Azteca de Mèxic les serveix un reporter català, Daniel Gironès (Barcelona, 1970). Junt amb els companys de la productora, que va fundar ja fa uns quants anys, també treballa per altres mitjans llatinoamericans, principalment de Colòmbia, als quals els interessa molt la competició futbolística de l'Estat espanyol. Als Estats Units envia cròniques en espanyol per a la cadena Gol TV.

«Catalunya està molt ben considerada tant a Mèxic com a la resta del continent», assegura. Ara bé –matisa–, pel que ha pogut comprovar parlant amb els seus companys de cadena i veient les programacions, a l'altra banda de l'Atlàntic no solen diferenciar amb claredat el nostre país de la resta de l'Estat, sinó que veuen els catalans simplement com a espanyols.

Com que tracta exclusivament d'esports, a les informacions que elaboren Gironès i la seva productora, el fet nacional català no acostuma a tenir transcendència, i de l'independentisme no té present haver-ne parlat mai. «Evidentment, en les imatges que servim del Camp Nou sovint hi apareixen estelades, però en les cròniques d'esports no ens fiquem en aquest tema», diu. Una altra cosa –afegeix– seria el dia que haguessin de parlar de les seleccions catalanes, cosa que encara no s'ha hagut de fer mai. Sí que els televidents mexicans poden assabentar-se que aquí es parla un altre idioma, perquè en molts casos les declaracions dels protagonistes són en català. «Llavors –descriu Gironès– hi posem el doblatge a sobre i el televident s'adona que en això aquí som diferents d'Espanya. Un dels assidus de les nostres informacions és l'entrenador del Barça, però en Pep Guardiola sempre accedeix a parlar en espanyol quan li ho demanen».

Henk van den Boom viu a Esclanyà, al municipi de Begur. Fa quinze anys que és a Catalunya. És corresponsal de l'agència Netherlands Press Association, d'Holanda, a l'Estat espanyol i Portugal. Escriu sobre tot allò que està relacionat amb els holandesos. «Durant un temps em va tocar fer molts temes d'esport, pel gran nombre d'holandesos que hi havia al Barça», diu rient. Però també tracta temes de política i actualitat.

Diu que va escollir Catalunya pel paisatge, pel clima i perquè la manera de pensar i treballar dels catalans és molt similar a la dels holandesos. Al seu parer, l'economia catalana «funciona millor» que l'espanyola. I reconeix que els catalans no som ben vistos per la resta de l'Estat. «No diria que és odi, però són bastant crítics», afirma. D'aquesta situació en culpa, en part, Catalunya: «A vegades la manera de fer dels polítics catalans no m'agrada. S'aferren a dir que ells són així i els espanyols d'una altra manera.» Hi afegeix que, com a holandès, no pot entendre el nacionalisme. «I encara és pitjor entendre el que passa al País Basc», assegura. I és que, tal com continua dient, per un estranger aquestes idees són una mica rares: «Culturalment és bo tenir una llengua pròpia, però tot ha de tenir la seva mesura.»

Encara entén menys l'independentisme: «Per què els catalans volen ser independents? Catalunya és molt oberta amb Europa però, en canvi, no ho és amb Espanya. Per què no es comença per aquí?»

Diu que parla poc el català, tot i que ha anat a classes. Troba que és una llengua difícil. I, com que és a l'Estat espanyol, ha decidit parlar castellà.

La periodista polonesa Ewa Wysocka va arribar a Catalunya amb una beca d'intercanvi lingüístic i el director del mitjà pel qual treballava al seu país li va proposar quedar-se un any de corresponsal a l'Estat espanyol. Ja en fa tretze que fa aquesta feina, sempre des de Barcelona, des d'on cobreix la resta de l'Estat, Portugal i el Marroc. «Hi ha hagut vegades que m'han dit per traslladar-me a Madrid i els he dit que no, i altres he estat jo que els he comentat per traslladar-me i m'han contestat que no.» Wysocka considera «malaltissa» la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol. «Són com dos veïns que han de viure un al costat de l'altre, però no fan res per coneixe's», comenta, i hi afegeix, però, que percep «més mala llet» des del costat espanyol. «A Madrid o a Andalusia no fan res per entendre Catalunya i només en tenen impressions infundades, com ara que no es pot parlar cap altra llengua que no sigui el català. I això ho pensa gent preparada.» La periodista afirma que Catalunya i el País Basc són pel govern espanyol «cartes per matxucar o per fer servir de comodí», i creu que l'actual govern català és «massa rígid i poc flexible». En canvi, es declara admiradora de Jordi Pujol, a qui considera un dels millors polítics europeus. «Sabia treure més suc de les relacions amb Espanya.» Diu que no sap fins a quin punt la independència seria bona per a Catalunya, però sí que té clar que Espanya hi perdria.

Julia Macher va arribar a Barcelona fa cinc anys, seguint el seu xicot. Macher, que sabia castellà, va continuar treballant per a la ràdio nacional alemanya –on ja treballava a Berlín, des que estudiava les carreres d'història i ciències polítiques, a part d'un màster en periodisme–, fent reportatges més culturals, socials i turístics que no pas d'actualitat política. I fa dos anys va decidir aprendre el català, conscient de la seva importància per integrar-se. Ella, que també col·labora amb el diari Der Tagesspiegel i altres mitjans alemanys, recorda que els alemanys ja saben que a Catalunya es parla català, especialment des de la seva presència a la Fira del Llibre de Frankfurt. Tot i això, el tema més complicat que té per fer entendre als alemanys és el de l'existència a Catalunya d'un nacionalisme d'esquerres. «A Alemanya, el nacionalisme sempre està relacionat amb la dreta», recorda Macher. La corresponsal creu que hi ha moltes diferències entre Catalunya i la resta d'Espanya, com poden ser la cultura o l'humor, com el cas de Polònia, però no creu que sigui suficient per aconseguir la independència, i més quan hi ha la Unió Europea. Per això ella aposta per un major federalisme estatal i que Catalunya tingui un concert econòmic com Euskadi. «Millorar la situació, sí, però independència, no sé per què», recorda.

Barcelona li agrada molt, ja que és una ciutat de moda, de vacances, de festa... I li agrada molt la gent perquè és molt irònica, fins i tot amb ella mateixa. Per contra, no li agrada que «els catalans sempre s'estiguin mirant el melic».

«El clima és molt millor que a Alemanya.» Gudrun Greunke fa més de quaranta anys que es va instal·lar a l'Estat espanyol com a corresponsal de mitjans com ara l'agència Reuter. Primer va viure a Madrid, i ja fa anys es va traslladar a la demarcació de Barcelona. La seva experiència la fa ser concloent i no creu que hi hagi diferències d'estils de vida respecte de Catalunya i la resta de l'Estat: «Això que diuen que aquí es treballa més que a Madrid és una mica com un conte», afirma. «Els catalans ploren molt, i quan un país plora molt acostuma a no tenir raó, alguna culpa deu tenir.» Això ho diu sobre les relacions amb Espanya o en temes com ara el nou sistema de finançament. «A les lands alemanyes no hi ha autonomies, es paga més i es rep menys, això és el correcte», sosté.

Sobre el català i el seu ús, considera que no és pas imprescindible saber-lo. Creu que ho és si et vols dedicar a l'administració, però, si no, en la vida quotidiana, no creu que tinguis cap dificultat si no el parles. De fet, ella admet que ho entén gairebé tot, però no el parla i tampoc acaba de comprendre l'obligació que s'ensenyi als nens a l'escola: «Fa una mica de pena. Del milió i mig d'immigrats que hi ha, molts són nens, i si se'ls ensenya en català, a casa seva no tenen cap suport dels pares. En canvi, hi ha molta immigració sud-americana, que si tingués l'educació en castellà podria tenir suport dels pares a casa», afirma.

El món cultural català tampoc la satisfà completament, perquè troba que hi ha poca oferta. Creu que el pitjor de l'Estat espanyol i Catalunya són la política –«no avança, està estancada»–, l'ecologia –«s'escriu en lletres petites»– i la justícia –«és un desastre». Però no tot són coses negatives. Reconeix que a Catalunya hi està bé, que la Costa Brava és molt bonica, que el clima és bo, que el sistema sanitari ha millorat molt i, destaca, és clar, el pa amb tomàquet. «S'hi viu molt bé, però hi ha problemes», conclou.

Durant la primera visita a Catalunya el 1984 no sabia que s'hi parlava català i va prendre consciència de la importància de l'idioma mentre feia un reportatge amb uns pescadors a Palamós: «Era molt poètic el que deien en català i no els vaig demanar que parlessin en castellà. Em va costar molt entendre el que deien i encara més traduir-ho. Però ells eren els protagonistes, i en aquell moment vaig entendre la importància i la riquesa emocional del català.» Després de 22 anys a Barcelona veu la polèmica entorn de l'idioma com el resultat d'un conflicte històric que encara no s'ha resolt. «És com una ferida oberta on poses sal constantment. Entenc aquest conflicte i no m'agrada el xovinisme de la gent que pensa que a Espanya només hi ha una realitat. Els catalans poden estar ben orgullosos de saber d'entrada dues llengües, és un regal.» Pensa que de vegades entre Catalunya i l'Estat espanyol s'adopta una actitud de poca tolerància i considera una energia perduda inútilment els intents de Madrid de boicotejar Catalunya perquè no estigui en primera fila i faci de motor: «Alguns catalans opten per l'actitud del victimisme en comptes de sentir-se orgullosos per la feina feta. I a la resta d'Espanya alguns estan massa a la defensiva.» Respecte a la qüestió de la independència, creu que, junt amb la de la llengua, només es fa servir per manipular molt políticament, ja que, tot i que se'n parla molt, a l'hora de la veritat ningú no se'l creu: «És un tema poc debatut i les discussions són necessàries per posar unes bases fonamentades.»

Aquesta periodista té molt clar el millor de Catalunya, que és el famós «seny», amb el qual se sent identificada. També li agrada el respecte per l'entorn i les arrels culturals. Per contra, qüestiona la posició d'alguns catalans d'estar a la defensiva, en comptes de fer pinya i veure com un privilegi poder treballar i conviure amb persones d'altres llocs del món.