Renda, recerca i democràcia
Són molts els sectors que mereixen atenció pressupostària i tots s'han d'adaptar a les difícils circumstàncies actuals. La recerca mereix l'atenció deguda i no tot són notícies negatives
Les dificultats econòmiques actuals fan que els pressupostos de les administracions siguin restrictius i cap àmbit no se salva d'aquestes limitacions. Si, com deia el filòsof danès Kierkegaard, “viure és triar”, fer política també és escollir i la gran concreció són els pressupostos. Darrerament el món científic espanyol manifesta una gran inquietud per la reducció dels diners destinats a la recerca, que ja fa uns anys que dura i sense perspectives de millorar. Però, a més d'alarmar-se, hi ha qui s'ha posat a pensar iniciatives per pal·liar el problema.
Francisco Hernández, científic de 26 anys que investiga a la Universitat de Cambridge, ha plantejat la proposta d'introduir una casella per a la ciència en la declaració de la renda, com ja passa amb l'Església catòlica o les organitzacions no governamentals, i el ressò ha estat positiu entre els sectors interessats. Seria una manera d'exercir, cada any i no cada quatre, una forma de democràcia participativa, i decidir sobre el destí d'una part dels recursos públics. Un cop en aquest camí, seria interessant pensar si això no es podria fer extensiu a d'altres àmbits i omplir de caselles la declaració de la renda: per a sanitat, per a ensenyament, perquè els trens no corrin el risc de topar als túnels de Barcelona, i vés a saber per a quines coses més. També s'han suggerit “caselles negatives” pel que fa a certes despeses militars o destinades a la casa reial, posem per cas. Segurament que seria més eficaç que indignar-se o manifestar-se. Però temo que això als polítics no els agradaria gaire, i tindrien una part de raó, perquè es podria arribar a un garbuix anual molt difícil, o impossible, de gestionar. Tampoc no estic gaire segur que la majoria de la població tingui el mateix interès per la recerca científica que tenen els professors universitaris i els investigadors, per exemple. A més, en els temps que vivim, predominen els criteris econòmics, tècnics i dels experts, i no els desitjos dels polítics o de la població. Per això a Itàlia i Grècia s'han imposat tecnòcrates no elegits (diuen que ben triats) per gestionar circumstàncies econòmiques difícils, i allà on no s'ha fet més o menys directament, com a l'Estat espanyol o a Catalunya, les polítiques, inevitablement, són, si fa no fa, les mateixes. Hem tornat, si és que mai n'havíem sortit del tot, al despotisme il·lustrat, el qual, si és realment il·lustrat i poc despòtic, té avantatges, especialment en situacions d'emergència. Els defensors d'altres fórmules de subvencionar la recerca diuen que seria millor desgravar més les inversions en empreses o les donacions a institucions, i així no seria l'estat qui decidiria finalment on van aquests recursos per investigar. Això promouria la recerca en el món empresarial, que a casa nostra és més feble que la pública.
Una altra fórmula és la que ha aplicat Cristina Ponce, una valenciana amb una filla diabètica, que a base de guardioles, loteria i braçalets ha recollit 7.000 euros que permetran al Centre d'Investigació Príncep Felip de València tornar a contractar una investigadora que treballa en diabetis, que havia estat acomiadada per falta de recursos. Aquesta xifra, estimable per com s'ha recollit, és indicativa del nivell dels sous d'alguns dels nostres investigadors. Hi ha hagut altres iniciatives similars.
Són molts els sectors que mereixen atenció pressupostària i tots s'han d'adaptar a les noves i difícils circumstàncies actuals. La recerca mereix l'atenció deguda i no tot són notícies negatives. El desembre passat la revista Science va publicar la relació dels deu avenços internacionals més importants del 2011. De l'Estat espanyol n'hi ha tres. Dos són de grups de Barcelona: el de Pedro Alonso, del Centre de Recerca de Salut Internacional (vacuna contra la malària), i el de Francisco Guarner, del Vall d'Hebron Institut de Recerca, i David Torrents, del Barcelona Supercomputing Center (ecosistema de bacteris que viuen a l'intestí humà). Un altre correspon al grup liderat per Avelino Corma de l'Institut de Tecnologia Química de València (reaccions químiques industrials netes). Ben mirat, tots treballen als Països Catalans. Cal seguir, reduir les retallades al mínim, aprofitar bé els recursos i buscar-ne de nous. Com va escriure l'any 2007 a El Temps Andreu Mas-Colell, un dels polítics que més han contribuït a fer que Catalunya tingui una recerca científica d'entitat, “la incertesa i el trencament de continuïtats serien costosos. Quan es comença des de dos i es vol arribar a deu no s'ha de deixar córrer quan tot just hem arribat a quatre”.
