La pantalla del canvi

Eren només 18 segons de gravació en els quals un noi de poc més de vint anys parlava dels elefants que hi havia al zoo de San Diego. Era el 23 d'abril del 2005 i Me at the zoo és el primer vídeo que es va publicar a Youtube. El seu protagonista era Jawed Karim, un emprenedor d'internet i un dels cofundadors d'aquesta web, la tercera més visitada de la xarxa després de Google i Facebook.

La cultura digital s'ha construït en uns deu anys, tal i com recorda Francesc Grau , especialista en entorns digitals i xarxes socials. Una dècada i escaig que si la valorem segons el nostre grau d'activitat i en els serveis digitals –Facebook es posa en marxa el 2004 i el servei de TV3 a la carta, el novembre d'aquell mateix any– ens pot semblar més passat que present. Afegim-hi una altra referència temporal, històrica i cabdal per entendre el món d'ara: fa quinze anys de l'atac terrorista a Nova York (2001) i la retransmissió de la caiguda de les Torres Bessones es va seguir per la televisió; no hi havia ni Facebook, ni Youtube, ni Twitter (2006), ni Instagram (2010), ni el servei de missatgeria instantani de Whatsapp (2010).

Youtube té un paper principal –acompanyat del desenvolupament tecnològic dels dispositius mòbils i dels telèfons intel·ligents– en el fenomen, actualment un hàbit consolidat, de la segona pantalla. “Youtube va suposar un abans i un després. No només publicaves un vídeo sinó que permetia a l'usuari fer comentaris; a la tele tradicional això no ho podies fer”, afegeix Francesc Grau. L'expert atribueix a la plataforma un altre valor: “Democratitza el consum de continguts audiovisuals i obre diàleg.” Tot i que ja hi havia plataformes que emmagatzemaven vídeos, “Youtube va capitalitzar-ho, va fer un canvi social”. Un altre factor que contribueix al canvi és que trenca la linealitat en el consum que havia imperat amb la televisió tradicional. “L'experiència de l'espectador, passiu, era d'un consum seguit i sense interacció”, assenyala Francesc Grau, per a qui Youtube proposa un model contrari: trenca aquesta seqüencialitat, de temps i de temàtica, amb vídeos de pocs minuts que inclouen l'opinió de l'usuari. És una estratègia que des de fa uns anys incentiven els programadors i responsables de les cadenes en el que es denomina televisió social: comentar, sobretot des de Twitter, que és la xarxa que acapara la conversa en temps real, el que s'està veient a la televisió. La consultora en màrqueting, xarxes socials i noves tecnologies Elena Neira, autora també de La otra pantalla (UOC), explica que “aquesta disfunció en el consum lineal del contingut audiovisual ataca de ple la línia de flotació de la conversa social; la palanca principal que tenen les cadenes perquè la gent miri la tele en directe”. No es tracta només de generar una experiència compartida sinó de “tenir molts ulls pendents de la pantalla” perquè, afegeix Neira, “les teles estan preocupades perquè estan disminuint els índexs d'audiència de la tele convencional, en directe”.

I en aquest sentit, està obligada a adaptar-se en part per l'audiència educada en el consum de Youtube. “No s'està produint la renovació d'audiència que s'esperava; no hi ha un relleu generacional natural”, explica com a un dels motius pel quals la tele en directe no creix. En canvi sí que ho fan les xifres d'audiència dels programes i sèries que es veuen en els serveis a la carta de les cadenes. “La tele no ha mort, el que passa és que la tele no es veu només a la televisió”, rebla l'experta, que incideix en el fet que ha d'evolucionar cap a un altre model. Elena Neira recalca el fet que encara la tele és l'encarregada de posar en relleu el contingut que després és un fenomen a la carta i posa l'exemple la sèrie Merlí de TV3. L'experiència audiovisual com un consum interactiu, a la carta, unipersonal i dispers són hàbits dels actuals nadius digitals i el seu comportament futur, explica Francesc Grau, determinarà el model de la tele tradicional o lineal.

Una herència de Youtube i que s'aplica en aquests serveis a la carta és el peatge de la publicitat prèvia. I és que el model de negoci audiovisual continua sustentat en la publicitat, a excepció de les plataformes que funcionen a través de subscripcions.

Youtube és un gran basar global on hi ha de tot. S'hi escolta música i s'hi poden trobar videoclips –és la nova MTV– . També és un videoclub gratuït, on es poden trobar des de tràilers oficials, material extra que abans incorporaven els DVD com entrevistes als actors o fins i tot films sencers i episodis de sèries o fragments destacables. Un altre fenomen és el dels tutorials, manual d'instruccions per a tot: des de preparar sushi a canviar una bombeta o ordenar l'armari. Però sobretot ha sigut la plataforma per als youtubers, prescriptors i celebritats en el seu món. L'experta Elena Neira matisa que quan el youtuber surt del “seu ecosistema, no funciona”; hi ha exemples de teles que han volgut exportar els consells que els youtubers feien des de la seva habitació a un plató i no ha rutllat. I recorda a més que el servei de tele de pagament per internet que ha posat en marxa Youtube, amb un servei de subscripció per veure canals de cable, “tot i les produccions exclusives, funciona de formar irregular”. “La bombolla youtuber acabarà explotant”, explica. I ho argumenta amb el pas del temps. “L'audiència creix amb els youtubers i, a banda del seu relleu, també canvien els interessos de qui et mira.”