Cinema
Ventura Pons
Director de cinema
“El cinema és la vida i la vida és el cinema”
La veritat viatja. Quan les pel·lícules són de veritat, viatgen; una altra cosa és que es vegin
Els 33 llargmetratges que ha dirigit, tots en català, fan de Ventura Pons (Barcelona, 1945) el cineasta més prolífic en la nostra llengua. Que amb el català es pot anar arreu del món ho demostra que els festivals internacionals han convidat més de 800 vegades les seves pel·lícules. El passat 25 de juliol va complir 75 anys i es manté en plena activitat: acaba de vendre el seu fons d’art per tirar endavant tres projectes cinematogràfics. Hem volgut tenir una conversa relaxada amb ell, lluny de l’estrès i els cronòmetres dels rodatges i promocions (on haurem parlat almenys en 25 ocasions en 30 anys), per parlar del cinema i la vida. Dos conceptes que, per a ell, són indestriables.
Com va anar la subhasta de la seva col·lecció d’art?
Ja es va fer i va anar molt bé.
Per què va decidir posar-la a la venda?
Totes aquestes pintures les havia comprat amb diners del cinema. Com que necessito diners per tornar a fer cinema, i la situació és caòtica, venc aquestes obres i els diners tornaran al cinema.
Per què diu que la situació és caòtica?
El problema no ha estat la Covid-19, és la crisi econòmica que comporta per a tants sectors, no únicament el cultural.
Creu que ho patirem tants anys com la crisi del 2008?
O serà pitjor. Quantes empreses estan tancant? He parlat amb Carles Balagué, que ha tancat la productora i els cinemes Méliès; Chavarrías ha tancat Oberon; els cinemes de Cerdanyola... I els que tancaran. Haurem de fer cinema a la fresca. Un dels projectes que tinc és demanar a l’Ajuntament permís per fer-ne. Si no ens deixen obrir els cines, ho fem a la fresca.
La situació econòmica és molt complicada. La Generalitat i el govern de l’Estat estan fent les coses prou bé en l’àmbit de la cultura?
Jo crec que ho intenten. Però d’intentar-ho a poder-ho fer hi ha una diferència.
Els cinemes Texas de Barcelona, quan obriran?
Intentarem obrir al setembre, com els cinemes del grup Balañà.
És el cineasta que ha dirigit més pel·lícules en català de la història. D’on surt la força i perseverança per arribar a fer 33 llargmetratges?
Perquè la vida és el cinema i el cinema és la vida. Tan senzill com això i amb totes les dificultats que comporta. Però a mi les dificultats em fan créixer.
Ha demostrat que el català es pot viatjar per tot el món.
És clar que sí. I amb la veritat! La veritat viatja. Quan les pel·lícules són de veritat, viatgen. Una altra cosa és que es vegin als cinemes. Em van dedicar un congrés a Denver, Colorado. S’han escrit moltes tesines sobre mi. A tot el món americà em diuen Maestro Pons, i aquí tinc la sensació que soc el mestre Tites.
No se sent prou reconegut a Catalunya?
No. Tavernier em va dir que li passa el mateix a París. I això que m’han donat la Creu de Sant Jordi, el premi nacional de cinema... Després quan veus la realitat, que s’ho emporten tot sempre els mateixos, penses que haurien de ser una mica més equànimes.
En què invertirà els diners obtinguts amb la col·lecció d’art?
En tres projectes. Un és La meva princesa asteca, un llargmetratge basat en fets reals sobre la meva infància.
És una recreació de la seva infantesa amb actors?
Exacte. Després, tinc escrit de fa dos anys The spirit of Catalonia, adaptació del llibre publicat pel doctor Trueta el 1941 a Oxford. No és un llibre d’un gran metge, sinó d’un gran humanista. L’acció la situo el 23 d’octubre del 1973, quan li van encarregar a Pau Casals l’himne de les Nacions Unides, i quan el va tocar és quan va dir les famoses paraules sobre Catalunya. Tot el que va passar aquell dia m’ho he inventat.
Ha esmentat tres projectes. Quin és l’altre?
És un documental que es titula Els cosins de Mali, que tracta sobre l’homofòbia a l’islam. És espantós el que està passant. I no només als homosexuals, també amb les dones. Tracta del masclisme i la repressió al món islàmic. Segurament serà el primer que faré, i després La meva princesa asteca.
A més de documentals i drames, al llarg de la seva carrera també ha fet moltes comèdies. Per què?
La comèdia és el gènere predilecte dels espectadors, per això de tant en tant en faig. És un gènere difícil de fer, s’ha de ser molt precís. Amb un drama, vas tirant, però amb la comèdia... Compte!
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.