«Il dolce far niente»

És l'adéu, el punt final. Ara, durant un llarg període de temps, ja no sentirem aquell estremidor cruixir d'un paper de caramel desembolicat estrepitosament, ni l'espinguet de la veu d'una tieta que repassa fesomies televisives, ni el reflex candent i immoral de la pantalla d'un mòbil en plena funció, tampoc la ranera agònica del tapat de pit, ni l'esbufegada del fumador, ni el desagradable desplegament d'uns badalls francs i apocalíptics, ni el rebombori d'estossecs dispersos, ni... Els dies han passat amb aquell ritme imperceptible del caure de la fulla groga, l'aire també ens ha fet arribar a nosaltres fins aquí: l'últim espectacle de Temporada Alta, gràcies a Déu! Els comiats podrien ser tristos, però hi ha alguna raó perquè sigui així? No! Com a exemple la Trilogia della villeggiatura (trilogia de l'estiueig) de Carlo Goldoni, que ens porta el mític Piccolo Teatro di Milano i Teatri Uniti di Napoli, amb l'adaptació i la direcció de Toni Servillo. Aquest espectacle va fer gaudir de bo un públic entusiasta que feia vessar el Teatre Municipal.

M'agrada Carlo Goldoni (1707-1793), amb el seu ideal de comicitat discreta, com si formés part de la vida de cada dia, amb un respirar franc i natural, lent, allunyat de tot artifici i qualsevol vulgaritat. En Goldoni no trobareu mai el ridícul inoportú o un còmic gratuït, tan habituals en els nostres dies i en l'anciana Comedia dell'Arte. No. Hi veureu una deliciosa descripció d'uns personatges i de les circumstàncies que els volten; accions que mouen els fils d'uns éssers extraordinàriament humans i realistes, que s'expressen amb un llenguatge natural, d'alegre vivacitat.

L'escenografia de Carlo Sala és bella i senzilla, amb els mínims elements compon espais distints, tants com estances trepitgen els seus herois; aquests són amplis, amb una fantàstica vistositat i una llum potent, creadora d'atmosferes i climes molt precisos i delicats, que tant ens poden situar en un immoble burgés com en la parsimònia adorable d'una tranquil·la casa de camp o sota la bucòlica porxada ombradissa d'un jardí. Goldoni situa la seva comèdia al segle XVIII, al bell mig de la classe alta, la burgesia més etèria, pretensiosa i esnob, carregada de deutes, que viu de camàndules i préstecs, incapaç de renunciar a res, que aspira els aires inassolibles de la noblesa, que resta pendent de les modes i que no s'adona del caïment que els ofega i els apropa més al món plebeu que trepitgen i del qual depenen que a la nèxia més esplendorosa. De les tres, la primera part, Le smanie per la villeggiatura ens situa a Liorna, on dues famílies viuen l'agitació dels preparatius de les vacances. Veiem aquí la desmesurada passió dels italians per l'estiueig, satiritzada esplèndidament. En Le aventure della villeggiatura podem contemplar il dolce far niente dels personatges, empantanegats en l'avorriment, els jocs de cartes, els dinars, els enamoraments, els enganys i els contractes matrimonials que els puguin salvar de la ruïna i l'escàndol. En Il ritorno della villeggiatura tornem a Liorna, on, amb l'inici de la tardor, la realitat s'imposa: l'amor és sacrificat al negoci i les aparences; tots hi renuncien amb aquella consciència tan digna de l'estoïcisme que abdica dels plaers.

Tot i que el muntatge, en general, sembla magnífic, és en la tercera part que els personatges van més enllà i comuniquen alguna cosa més. Si en les dues primeres semblen imposar-se els colors vius, l'humor i la comèdia, en la tercera hi veig un plus d'autenticitat que atorga al desenllaç una veritat amarga, en què el desengany pren possessió de les vides dels personatges i els actors, excel·lents, mostren el millor d'ells mateixos. Recoi, res més!