El 1936 d’Amenábar
El director torna al cinema espanyol amb una pel·lícula sobre la Guerra Civil. Costa-Gavras rep un premi Donostia del festival i hi presenta ‘Adults in the room’
“Pensàvem que el feixisme era història, però veiem certes actituds que tornen”
“Som una altra generació, vam créixer en la Transició”, diu Alejandro Amenábar per explicar la visió diferent que ofereix de la Guerra Civil respecte als cineastes que la van abordar després de la mort de Franco. En el seu retorn al cinema espanyol després d’una aventura americana amb un èxit, Los otros, i dos films menys reeixits, Ágora i Regresión, el cineasta va presentar ahir al Festival de Sant Sebastià Mientras dure la guerra, una gran producció –pels estàndards del cinema estatal– protagonitzada per Miguel de Unamuno i el general Franco. “Em vaig adonar que no sabia res d’Unamuno, i tampoc de la trama militar i l’ascens de Franco –va dir ahir Amenábar–. És bo per a un país mirar a la història, perquè si coneixes les coses és més difícil que tornin a passar.”
Alejandro Amenábar (Santiago de Xile, 1972) va relacionar la història que relata i l’actualitat política responent diverses preguntes en una multitudinària roda de premsa: “La pel·lícula crida l’atenció sobre el fenomen del feixisme. Pensàvem que formava part de la mitologia, de la història, però veiem que els extrems i determinades actituds en política tornen. Jo soc optimista, no crec que les coses es repeteixin, però la pel·lícula és també una mirada al nostre present.”
La pel·lícula té com a principal protagonista Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), que era rector de la universitat de Salamanca quan els militars van fer el cop d’estat, el juliol del 1936. Allà es va instal·lar Franco, quan només era un general colpista, i altres membres destacats de la revolta militar. Eduard Fernández hi interpreta José Millán-Astray, fundador de la legió i amic de Franco, i l’actor gallec Santi Prego fa una interpretació realista del jove general insurrecte.
La pel·lícula mostra el suport d’Unamuno al cop d’estat, quan temps enrere havia estat un ferm defensor de la República, i la seva presa de consciència que allò no és un canvi de govern, sinó l’inici d’una dura repressió i una violenta guerra civil. El canvi de la bandera espanyola republicana per la monàrquica (la que encara oneja) i altres episodis històrics són desgranats per Amenábar en una pel·lícula que busca la humanitat de tots els personatges. “Franco produeix desconcert al principi –diu del dictador–, tenia una veueta i uns problemes de dicció... Semblava una mosqueta morta i va acabar prenent el poder.”
Tornant a l’actualitat, Alejandro Amenábar creu que “aquest país té un problema amb la identitat i els símbols”. “Per mi era important confrontar els espectadors a la bandera i a l’himne espanyol, no estem d’acord ni amb la seva lletra. Això es el que hi ha, ens retrata com una comunitat de veïns que no es posen d’acord en res.”
Premi a Costa-Gavras
Un altre dels protagonistes de la jornada d’ahir va ser Costa-Gravas, que va ser distingit amb un dels premis Donostia d’aquest any i va presentar la pel·lícula de ficció Adults in the room. Adapta el llibre de Varoufakis sobre les seves experiències com a ministra d’Economia del govern grec de Syriza, enfrontat a les dures polítiques d’austeritat imposades per Europa que només han servit per augmentar el deute grec. “A Europa, l’únic que importa són els números”, va denunciar el cineasta, i va elogiar Iannis Varoufakis: “No és un sant, ni perfecte, però ha fet, dit i escrit coses molt interessants, i a més va tenir la coherència d’anar-se’n quan Europa no permetia actuar el seu govern. Admiro aquesta manera de viure, resistint.”
