Les veritats de Tàrrega
Un grapat d’espectacles interessants certifiquen el retorn i la necessitat de la fira d’arts del carrer, amb l’entrada de noves veus i el creixement de les anteriors
Bona rebuda de Kamchàtka, Glòria Ribera, Íntims, Alba Sarraute i les Picohueso
Els espontanis, molt acotats, i el teatre de carrer, reconvertit en espais semitancats
En períodes d’incertesa, la cultura destil·la el dia a dia per detectar certeses. Tot i que sovint siguin exercicis amb una pàtina de caricatura farsesca, molts espectacles de FiraTàrrega apel·len a les contradiccions per bastir un espai que trenqui els privilegis d’una minoria. Les veritats expressades a Tàrrega (són múltiples i, sovint, amb una notable dosi d’humor) diuen que la fira segueix sent imprescindible, com a espai per a plataforma dels que comencen, així com dels que s’atreveixen amb un segon treball, que confirma la intuïció dels primerencs. Demostren una maduresa, tot i la seva tendra trajectòria, les Hermanas Picohueso (P-acte idiota), la cupletista performer Glòria Ribera (Parné) o Íntims Produccions (Eter brota), cadascú des del seu ganxo ben propi.
Quines són les veritats que s’expressen a Tàrrega? Seguint la radiografia, Picohueso proclama la religió idiota, que permeti trencar la inèrcia i el sotmetiment actual. Ho fan com a terroristes passionals i de patacada, procurant fer el salt a una mobilització cafre. Glòria Ribera no s’està de proclamar la República (independentista de mena) a partir dels cuplets del Paral·lel, que reversiona i mostra un desplegament artístic amb un vestuari tan kitsch com enginyós (amb la Moreneta i el Caganer com a dos dels referents inqüestionables). Íntims Produccions convida a una realitat distòpica, en què la humanitat cau al buit i emergeix en un espai amb unes algues, potser depredadores. El quadre barroc final, que va omplint la buidor gràcies a uns particulars follets que no paren de construir tot i els laments de l’humà, va carregat de desesperança i fantasia, alhora.
D’altres han aprofitat el fet teatral per reivindicar el gènere (Desdèmona, d’Alba Sarraute; Aloha from Hawaii, de Vero Cendoya i Mar Gómez, i la intersexualitat Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, un treball document inapel·lable i empoderador). També és contundent i provocadora Juana Dolores, que ja va presentar Massa diva... al TNT de quasi fa un any. Hi ha hagut veu per a la immigració, que Occident vol obviar, amb treballs com Migrare de Maduixa (altre cop expressives només amb una coreografia amb xanques) i la proximitat silenciosa de Kamchàtka, (Alter). Una reflexió sobre la perversitat de les xarxes socials (o no) es descriu a Container i a Deskonektar. Com a contrast, espectacles de contemplació com el d’Eléctrico28 (The frame), Carla Farreny amb un magnètic Tour, Moon Ribas & Quim Giron a Fenomen o Métrica Bárbara en una íntima De una en una [Versos sobre un tejado errante].
L’edició més estranya de la seva història,i la que en fa 40, es tancava ahir al vespre amb una notable qualitat de la majoria dels espectacles. Potser perquè el públic tenia ganes de teatre més que mai, de recuperar Tàrrega, encara que fos en espais de carrer acotats, però la sensació general d’enguany és que ha estat una fira en què el nivell dels espectacles ha fet un pas més.
No hi ha hagut sorteig per les millors places dels espontanis a la plaça Major aquest any: tots van quedar recollits en un espai delimitat i que només permetia l’accés al públic a mesura que hi havia espai (com a les platges). Per això es va procurar d’anunciar-ho amb un cotxe i altaveu als despistats que els poguessin buscar. Tampoc hi havia càmping, només servei de rulots. Cada sambòdrom (Ciutat Reguer, Trepat i Piscina) incloïa les habituals accions de carrer, ara sense quasi interacció amb el públic. I amb massa temps entre una peça i l’altra que quedava reduïda si entrava una companyia de fora de l’horari. El model ofereix una fira més calmada, però li falten complements per tenir major sensació de tria. El model (que recorda el de Mercè Arts del Carrer de Barcelona amb una presentadora per escenari) necessitaria tenir moltes més accions paral·leles. D’altra banda, han quedat massa arraconades noves accions com la de la paraula.
El secret de Tàrrega
La gran veritat de Tàrrega (i és un secret com ho aconsegueix) és la seva capacitat per transformar-se per seguir sent útil a les arts escèniques. FiraTàrrega interessa perquè recull tendències artístiques que poden tenir projecció els anys vinents. En quatre dècades ha anat variant la seva collita i ara, certament, hi ha una presència menor de teatre familiar i pràcticament és inexistent el teatre convencional de text. La majoria dels formats són híbrids perquè combinen diferents disciplines artístiques i procuren interpel·lar el públic des d’un discurs compromès o bé donant l’oportunitat a respirar contemplativament. Ocurrències com la instal·lació de Rawscenography, que demostra com per als urbanites el camp significa natura i calma, i per als ruralites es relaciona amb intimitat, sostenibilitat i possibilitats laborals. Les veritats mai no són absolutes.
El 95% de les entrades, venudes
L’equip de FiraTàrrega va fer balanç ahir a la tarda, quan faltaven poques hores per al tancament de l’edició de la retrobada. Dissabte a la nit s’havien venut el 95% de les entrades que s’havien posat a la venda. Aquest any hi havia el doble d’entrades perquè calia tiquet per als espectacles de sala i també per als de carrer del cartell. El 74% de les entrades han estat per als espectadors i l’altre 26% ha servit perquè programadors i altres professionals poguessin seguir les novetats d’enguany. Com ja és habitual, és molt elevada la participació de programadors (780 d’acreditats, de 23 països diferents). La Llotja bullia (enguany ha ampliat espai per fer reunions a l’exterior). De la proposta de 48 espectacles del cartell, 23 corresponien a projectes de suport a la creació a què Tàrrega dota de residència artística i des d’on es promouen els muntatges més innovadors.