Crònica
Adeu Arturo
La Cubana, a l’àngelus
‘Adeu, Arturo’ és una proposta excessiva amb subtrames que reclamen l’atenció. El públic en surt alliberat com qui s’ha sincerat al confessionari
La covid ha trastocat la tradició teatral. Tant és així que els de La Cubana s’han atrevit a fer funció els diumenges al matí, al Coliseum . Com si fos missa de dotze, a l’hora de l’àngelus. La parròquia cubanera omplia diumenge aquella sessió que permet conciliar anar al teatre i dinar a casa. Per sort, el funeral d’Arturo Cirera Mompou és fresc i desenfadat, com un vermut espirituós. Ara, l’únic que s’eleva a la funció és el taüt abans de passar pel crematori (i, diumenge, va ser traspassat a una bossa d’El Corte Inglés!). Adeu, Arturo es riu del mort i de qui el vetlla. La Cubana, escatològica i petarda, transforma la seva manera de viure la vida en la biografia d’aquest artista, que considera que viure no és un dret, sinó tot un privilegi. És clar que no tothom rep de les mans de Fidel Castro el lloro Ernesto ni enamora strippers i cantants de ranxeres amb la sensibilitat d’aquest home, que deuria veure com la secretària judicial saltava des del seu balcó al Coliseum aquell fatídic 20-S del 2017.
Resulta que l’Arturo era andorrà, i va insistir a visibilitzar la terra del Toblerone, el tabac barat i els formatges i el sucre a preu de saldo. Però, tot i la seva riquesa, l’única corona de la branca econòmica que rep el dia del funeral és de CaixaBank, res de banca andorrana. I l’únic mitjà que l’honora és La Vanguardia. Ben bé, diu prou del seu contacte amb el poder: les flors de la casa reial estan per sobre de les d’Ada Colau.
La Cubana té la mà trencada a ensenyar el patetisme més nostrat. Com aquell nou-ric aspirant a aristòcrata de Gente bien. O aquella troupe d’artistes de revista carregats de plomes i egos que voltaven a Cómeme el coco, negro. Ara, a Adeu, Arturo, han adaptat el muntatge al català. No només han fet que els personatges tinguin l’aire de propietari de l’Eixample (de magnats amb diners, però que no en parlen perquè els ho porta un administrador), sinó que, en la rocambolesca trama, també hi entra en joc una Creu de Sant Jordi. La Cubana diverteix, és clar, i aconsegueix fer participar el públic sense els escarafalls de mascaretes amunt i avall. El públic riu i celebra cada esclat de confeti. Potser la discussió sobre l’herència donaria per a un altre muntatge (més que tenir forma d’epíleg i alhora ser un flashback). La Cubana és així, excessiva amb subtrames que reclamen l’atenció. El seu pecat venial és que s’embolica innecessàriament. Adeu, Arturo redimeix tots els espectadors d’ànima blanca, que en surten alliberats com qui s’ha sincerat al confessionari. Amén.