Una confessió reveladora, una mort quasi plaent

Les veritats més lúcides necessiten respirar intimitat. El personatge de Licaó mira de fit a fit els 12 espectadors que l’atenen. Ell està reclinat, entre cartrons, en plena catarsi. A punt de revelar l’última ensenyança de Sòcrates. La plenitud està a reconèixer el que et fa lliure i no desprendre-te’n. Fins la cicuta és un verí menys amarg que renunciar al que s’estima.

Arribas juga sovint amb la presència dels actors que trenquen el personatge mentre preparen l’escena (movent-se per l’escenari mentre entra el públic a la platea). Aquest cop, com al monòleg Moro com a país (també de Dimitris Dimitriadis), no es veu mai ni un bri de l’actor Sergi Torrecilla: tot és un personatge que limita el moviment al màxim i que explica la seva peripècia catàrtica als ulls dels 12 que els miren (com els deixebles de Jesús). L’escena és crua i intensa, sense la intriga policíaca d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, que interpreta Arquillué al Romea fins demà. Arribas és deixeble de Xavier Albertí i es percep en aquesta austeritat de la forma. El ritual i la soledat d’uns personatges que troben moments de lucidesa per dignificar la seva existència anònima es revertirà d’aquí a pocs dies a El jardí, un altre preciós i intens treball d’aquest director amb textos de Lluïsa Cunillé. Són elements que es combinen de constel·lacions paral·leles entre Albertí-Cunillé-Arribas.

Què passa amb Licaó? Que Sòcrates, abans de rebre l’execució del poder poruc d’Atenes, li revela una veritat que l’allibera: Sòcrates reconeix que s’hi sent atret, tot i no haver-li tocat el pit per sota de la túnica. Aquest amor ingenu, castigat pels prejudicis socials d’Atenes, és el que li dona el gaudi de viure i, si cal, la raó per morir.