Cultura

Belbel dirigeix 'A la Toscana' al TNC

‘A la Toscana’ arriba avui al TNC després d’un llarg periple previ i esdevé la primera obra de Sergi Belbel que entra a l’escenari de les Glòries des

A la Toscana, una de les poques obres dramàtiques en què l’home obre els seus sentiments, arriba avui a Barcelona després d’un parell d’experiències luxoses: l’estrena al Temporada Alta, compartint l’obertura del festival amb Dario Fo i Martin Wuttke, i un superbolo a la Schauspielhaus de Frankfurt, en el marc de la Fira del Llibre. Allà, els alemanys van fruir de la música de la nostra llengua en ser representada en català. Encara ha fet una minigira per tres eixos geogràfics: Reus, Manresa i Granollers, i ara torna al TNC, la casa on es va gestar, perquè està escrita i dirigida per Sergi Belbel.

El tronc de l’obra dormia en un calaix a casa l’autor: “Em barrinava pel cap la idea de treballar sobre el procés que fa una persona que, tot i sent feliç, somia desgràcies i, arrossegada per aquest turment, acaba sent desgraciada de debò. I ja com a infeliç, somia en el paradís que li podria tornar a obrir el camí que el tornaria a la felicitat”. La idea era consistent, només faltava donar-li cos i vestir-la.

L’angoixa del triomfador
“El perquè un home que ho té tot cau en una depressió profunda m’apassiona”, diu Belbel. És el que li passa al protagonista, en Marc (Jordi Boixaderas), un arquitecte ben considerat, jove, amb una parella estable, la Joana (Cristina Plazas), no els falten diners... “És una crisi una mica existencial, crec que és la crisi de l’occidental. Tenim un home que ho té tot i que ja ha assolit una posició. Què passa quan ja ets a una meta d’aquestes característiques? Al Marc li passa que és dalt i creu que ja només queda caure”, diu Belbel.

A la Toscana trenca amb els cànons que la dona sigui sempre la que mostra els sentiments. Aquí, el vulnerable, el que mostra les angoixes i el desequilibri és un personatge masculí. “El mascle té una mena de pudor d’ensenyar els seus sentiments. S’està retenint perquè arrossega el convenciment històric que l’home és el fort i la dona la dèbil”.

L’argument arrenca amb un regal d’aniversari: un viatge a la Toscana, on la parella protagonista hi ha passat molt bons moments. Sobtadament, en Marc cau en una crisi laberíntica que el desestabilitza i li provoca malsons que confon amb la realitat. Els seus amics, en Jaume i la Marta (Lluïsa Castell) –que donen a l’obra el contrapunt de comèdia–, volen ajudar en Marc a treure l’entrellat de les seves angoixes. La situació, entre somnis terribles i realitats dubtoses, crea una espiral de tensió a escena que s’encomana a les butaques.

La història està construïda de manera que, tot i que l’epíleg resol coses, cadascú entén la seva i genera debat. Hi ha un moment que en Jaume (Lluís Soler) diu a en Marc: “Tu tens dos problemes: un, massa temps per pensar, i l’altre, que des de dalt només pots mirar avall i veus que la caiguda és inevitable”. Per a Belbel, aquesta és la frase clau, perquè “quan tens problemes greus, no arribes a aquesta situació, hi ha massa coses per resoldre. Si tens gana t’has d’espavilar per buscar menjar, no tens temps d’entrar en una situació d’angoixa”. També es pot agafar pel costat de la crisi existencial: “Ell es veu la mort a sobre. Se li mor primer la mare, després un amic, comença a somiar la seva pròpia mort... Tot són processos químics del cervell que tu no controles i que se’t disparen en una determinada edat, o perquè tens un excés de feina o perquè dorms malament. No necessàriament són psicològics, poden ser neurològics, de ritme de vida”.

Estrena a Copenhaguen
A la Toscana es va estrenar en danès el 22 de setembre, perquè el detonant que va engrescar Belbel a escriure l’obra és a Copenhaguen. Allà hi ha un grup de teatre alternatiu que coneix bé l’autor, perquè el seu director, Simon K. Boberg, és el seu traductor al danès: “Mòbil es va estrenar allà. Va ser llavors que el director em va preguntar si tenia alguna altra cosa. Li vaig comentar que tenia la idea d’A la Toscana feia temps i em va dir: «Anima’t, si l’escrius te la muntem». La vaig escriure l’estiu de l’any passat”.

Deu dies abans de l’estrena a Girona, Belbel es va desplaçar a Copenhaguen amb la companyia. “Ens va agradar moltíssim, la fan molt diferent de com la fem nosaltres, tot i que el text és idèntic. Nosaltres hem optat pels flaixos. Cada escena es una micropeça d’un puzle que el públic ha d’ordenar. Les peces estan separades per uns 15 segons de fosc, durant els quals pretenem que l’espectador faci una recomposició, que treballi, que pensi com les encaixa. A Copenhaguen la fan contínua, passen del somni a la realitat de cop. Els resulta més difícil de lligar cables, però, a canvi, aconsegueix un efecte més còmic. La gent reia molt allà, més que aquí”.

Les fonts d’inspiració
Preguntem a Belbel si ha viscut una experiència semblant que l’hagi inspirat: “Mira, crec que no em passa perquè escric! He fet el meu impuls recorrent a experiències personals i també observant altra gent.” Però confessa que va sentir alguna cosa, no tan greu: “Vaig saber què era l’angoixa i no tenia cap motiu per sentir-la. Tenia símptomes físics, mareigs, rodaments de cap, sensació de desequilibri... Vaig arribar a pensar que tenia alguna cosa a l’orella o un tumor cerebral i em van dir: «Vostè no té res de tot això. Té estrès»”.

Vingui d’on vingui, el cert és que et vénen ganes de tornar a comprovar si tot s’ajusta al final pel que has apostat. Suggereixo al TNC uns abonaments per a tres sessions!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.