Una sàtira molt actual
Teatre
Demà, quan el solemne escenari de la Sala Gran del TNC apugi el teló, tornarà a deixar el públic bocabadat per les dimensions d'un edifici atrotinat, semblant als nostres edificis de Correus, grisot i sobri. Això sí, construït amb els diners que surten d'extorquir el poble. Hi viu l'alcalde d'una ciutat dels voltants de Sant Petersburg (Lluís Soler), amb la seva dona (Anna Güell) i la seva filla (Gemma Brió).
Pels passadissos que s'endevinen i la gran escala de marbre que presideix l'estança aniran i vindran, esvalotades, les forces vives del poble, la camarilla de corruptes que dirigeixen l'escola (Míriam Alamany), l'oficina de Correus (Miquel Bonet), l'hospital (Jordi Banacolocha), la policia (Manuel Veiga) i, esclar, el senyor jutge (Quimet Pla). Estan espantats, i l'alcalde més, perquè se'ls ha informat que vindrà un inspector a comprovar si tot va a l'hora a la Casa Gran. Com que no hi va, li prepararan tota mena de regals i xantatges perquè la investigació no prosperi.
Així comença L'inspector, de Nikolai Gógol, una història del segle XIX que encara passa, i sovint, al segle XXI. En veurem la versió de Jordi Galceran, que ha dirigit Sergi Belbel, amb un repartiment coral de 17 actors. A més dels que hem citat, hi ha Ernest Villegas, un valor poc conegut, que interpreta l'inspector i aguanta heroicament el pes de l'obra, amb llargs monòlegs i gairebé sempre a escena. I Carles Martínez, Xavier Serrano, Isaac Alcayde, Bernat Cot, Mònica Aybar, Daniel Ventosa, Mercè Anglès i Sílvia Ricart. Alguns d'ells doblen personatge.
"És molt fàcilment extrapolable. El Jordi Galceran em deia: «¿Vols que ho situem a Marbella i que sigui el Jesús Gil, l'alcalde?». Podria ser-ho sense canviar el text! O a Andratx, amb tot l'escàndol de corrupció de l'urbanisme... Però jo crec que l'espectador és prou intel·ligent per fer el pont entre l'actualitat i el que s'explica. Per això hem optat per aprofitar les possibilitats escèniques de la sala i donar a l'obra l'espectacularitat de la Rússia del XIX. Tots van amb aquells barrets, els abrics, els mostatxos, les patilles...", diu Belbel. Certament ha valgut la pena. Només un teatre públic pot oferir-nos el plaer d'observar una història dins d'aquesta gran arquitectura, construïda per Max Glaenzel i Estel Cristià.
Tornem a l'argument. L'entramat es complica quan un dels ciutadans va a l'ajuntament a explicar que ha vist el funcionari de Sant Petersburg. "És un mort de gana que no sap com sortir-se'n, un trapella que dilapida els diners, jugador, bevedor... I el confonen amb l'inspector. Ell es deixa portar per la situació i es converteix en un corrupte més", continua el director.
Versió fidel en l'esperit
Jordi Galceran segueix molt fidelment el fil argumental. Belbel assenyala que "la seva intervenció acosta el llenguatge al segle XXI sense tocar l'època. Per tant, l'espectador veurà una Rússia decadent, amb funcionaris amb roba luxosa perquè tenien la mirada posada en París. Fa riure, però t'estàs rient de coses greus, de com la classe dirigent està explotant el poble. Entens que Gógol, malgrat la comèdia, fes enfadar els polítics i hagués de marxar a l'exili. De fet, entens que això desemboqués en la Revolució Russa ".
L'altra notable intervenció de Galceran és sorpresa, però Belbel ens en fa cinc cèntims. "Hem reinterpretat el final. Gógol fa una acotació escènica on diu com reaccionen els personatges. És com un quadre plàstic d'un minut i mig on fa expressionisme avançat. Parla de crits, esgarrapades, gent que es tira per terra... En Galceran deia que ara quedaria molt estrany i ho hem reinventat". Assegura haver rebaixat la voluptuositat dels personatges: "La sàtira té un problema, o una virtut, i és que tot està portat a l'extrem. Els personatges són realment molt ridículs. He intentat donar-li un tractament més de comèdia clàssica que no pas d'esperpent. Però riure és inevitable, perquè la pintura dels personatges és molt bèstia, molt pel broc gros".
Una breu estona a l'assaig ens ha donat la idea que arriba un espectacle de gran format, per a tots els públics, divertit, tot i que a la vegada ens fa adonar que avui estem igual. No només la corrupció és viva: avui la televisió es permet fer-ne safareig o paròdia en programes de gran audiència.
