Ventura Pons i Sergi Belbel: "Excel·lim en tot; només falta que la gent ho sàpiga"

Ventura Pons porta al cinema per tercera vegada un text de Sergi Belbel. Carícies i Morir (o no) han precedit l’adaptació de Forasters (ed. Proa), que arriba als cinemes divendres que ve. Anna Lizaran torna a repetir el doble paper que ja va interpretar el 2004 al TNC, en una història que transcorre en dues èpoques, els anys 60 i l’actualitat. Joan Pera l’acompanya en el repartiment. El cineasta i el dramaturg, dos dels creadors catalans més internacionals, han compartit una entrevista amb l’AVUI a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya, al cor d’una ciutat molt present a les seves obres.

Per què ens repetim tant els éssers humans?
S.B.: Quan ets adolescent, amb 17 o 18 anys, dius aquella frase maleïda: “Jo quan sigui gran no faré això”, referida a alguna conducta del pare o la mare. I al cap de 20 anys, acabes fent allò que deies que no faries mai. És el que jo en dic la força de l’ADN, però és el mateix que els grecs en diuen la tragèdia. És el que tu no tries. Aquest és un dels temes de Forasters: la filla renega de la mare als anys 60 i torna al mateix punt, arriba a entendre la seva pròpia mare. Per molt que intenti torçar-la, la voluntat acaba sucumbint al poder de l’ADN.
V.P.: A Testament, l’obra en què es basa Amic/amat, ja passava això.
S.B.: La tragèdia dels nostres dies és l’ADN. No tries el color dels teus ulls, dels teus cabells. Et pots fer la cirurgia estètica, però és una cosa artificial que t’autoinfringeixes per fugir d’aquest destí.
V.P.: Per negar-te a tu mateix.

Quan va escriure 'Forasters', Sergi? I quina motivació el va empènyer a fer-ho?
S.B.: Tenia ganes de ficar-me en el terreny de l’emigració, però no sabia com, el procés es va allargar molt. No va ser fins que el Fòrum em va encarregar una obra, el 2003, que el procés es va accelerar. Em motivava el tema, la incidència de la immigració en la societat dels nostres dies.

Quan va decidir Ventura adaptar-lo i per què?
V.P.: Belbel em va enviar el text abans del muntatge teatral i em va impressionar molt, però no vaig veure com fer-la al cinema. El 2004 vaig anar al teatre a veure-la, i també em va agradar molt, però no veia com fer-la. L’any passat el vaig tornar a llegir i finalment vaig veure com el podia fer.

L’estructura essencial és la mateixa, no?
V.P.: Sí, perquè les propostes teatrals de Sergi Belbel són molt cinematogràfiques, amb un joc de la discontinuïtat narrativa, i en alguns casos de la desconstrucció narrativa. Jo ho he fet amb moltes pel·lícules, he trencat amb les normes convencionals del relat.

¿Està d’acord Sergi Belbel que el seu teatre és cinematogràfic?
S.B.: M’ho diu molta gent. De fet, veig més cinema que teatre, i la seva influència és molt palpable en estructures, en jocs, en trencar la fórmula argument-nus-desenllaç. Ho faig perquè m’agrada, disfruto jugant amb això, i el teatre té un component lúdic molt important que planteja reptes a l’espectador. Ara bé, escric teatre, no guions de cinema.
V.P.: Si jo tiro enrere, m’adono que el millor treball que he fet de teatre és El bestiari, de Joan Oliver, que ja tenia aquesta dimensió. Ho porto a dins de tota la vida.

Forasters té un sentit molt ample, va més enllà de l’ús que se’n fa habitualment.
S.B.: És que el títol ja juga amb això. Penses que els protagonistes són els que vénen de fora i no és així. No diré que són excuses, perquè tenen una incidència en la història, però realment els veritables forasters acaben sent els d’aquí. A les meves obres, sovint el que està més a prop és el que està més lluny.

El tema, pels orígens familiars, sembla més pròxim a Sergi...
S.B.: Sí, però vull aclarir que és i no és autobiogràfica. Els models de família que he agafat tampoc són els meus. El que passa és que com a nen he experimentat el xoc cultural, perquè provinc d’una família d’immigrants i recordo molt bé les experiències d’integració en una altra cultura, clandestina, a més a més, com ho era la catalana sota el franquisme.
L’alcalde de Rojales, al País Valencià, ha suspès una professora perquè va fer llegir Forasters a alumnes adolescents. Els errors es repeteixen una vegada i una altra, com diu l’obra.

V.P.: N’estic fins als nassos, a tot arreu em treuen aquest tema. És un esperpent, tot plegat, si no fos perquè hi ha una víctima. S.B.: Ha estat molt inesperat que al 2008 hi pugui haver una cosa així. Puc entendre la base de la polèmica, però no puc entendre com l’han resolta. Era tan fàcil com demanar a la professora que canviés el text o tatxés les frases.
V.P.: A mi em va agafar a València, i em va sorprendre en primer lloc que els mitjans de comunicació d’allà no en parlaven, perquè estan molt dominats pel PP, i en segon lloc que la gent ho trobava normal.

El subtítol de Forasters és Un melodrama familiar, però en realitat, més que de família es parla del conjunt de la societat.
S.B.: Sí, és una metàfora. O més bé una metonímia: agafes una part, la família, per parlar del tot.
V.P.: Cada vegada tinc més clar que hi ha una diferència molt gran entre els dos temps, entre l’any 68 i l’actualitat, al film. La gent pot trobar exagerades algunes coses, però és, simbòlicament, una representació de la misèria moral de l’època, del final de la dictadura, d’una manera d’oprimir i d’oprimir-se un mateix.

Per què hi ha aquesta por als immigrants?
S.B.: És una cosa atàvica present a totes les cultures i civilitzacions: la colonització, l’emigració, sortir d’una terra i anar a parar a una altra... Com més avança el món, més estem ficats en aquest xoc cultural, i es plantegen temes com la tolerància. Aquest flux, en el món en què vivim, no pararà mai.

La carrera que teniu tots dos és la prova que el català no és un obstacle per triomfar internacionalment.
S.B.: Malauradament, les bones notícies no són notícia. En teatre comencem a ser uns quants que estrenem a fora, i quan ho fem, no som notícia. Som notícia quan fracassem en alguna cosa. Cal que la gent ho sàpiga.
V.P.: En cinema, mires les programacions dels festivals de Cannes, Berlín i Venècia als darrers 15 o 20 anys, i sempre hi ha pel·lícules de Barcelona. Hi ha una confusió molt gran. Si viatgem pel món, és perquè el que fem interessa. En la nostra llengua i cultura hi ha la veritat, i si la veritat és de debò, funciona a tot arreu. Hi ha una perversió, sobretot en cinema, que la gent pensa que per viatjar pel món, el català no funciona. Aquí ja s’equivoquen, perquè reneguen de la seva veritat, i es pensen que falsejant la seva veritat seran més universal.
S.B.: Jo tinc tres obres que no s’han fet en castellà i s’han fet en molts altres idiomes. Forasters mateix, s’ha representat en alemany, però mai en castellà . No necessitem passar pel castellà per sortir a fora.
V.P.: Tant si mires el teatre, com el cinema, la música, la literatura, i ho compares amb un país europeu de la nostra mida, excel·lim en tot. Només falta que la gent ho sàpiga.