"He buscat cares de l'estil de Pasolini"

És d'hora per valorar la rebuda de la crítica a la nova pel·lícula d'Albert Serra, El cant dels ocells, estrenada abans-d'ahir a la Quinzaine des Realisateurs del Festival de Cannes, però els indicis apunten que pot tenir una acollida similar al seu primer film, Honor de cavalleria, considerada per la prestigiosa revista Cahiers du cinema com un dels deu millors títols estrenats el 2007. Un crític del rotatiu francès Libération no ha dubtat a qualificar el cineasta català com "el quart Rei Mag".

Els Reis d'Orient són unes figures molt estimades a la nostra cultura. Què el va atraure de la seva història?
Sobretot el fet que em permetia fer una continuació de l'altra pel·lícula, en el sentit que era d'ambientació històrica, ja que no m'agrada fer coses modernes. A més, em permetia rodar en exteriors, que també m'agrada molt, i treballar amb actors no professionals, amb cares tipus pel·lícula de Pasolini, antigues. I també m'atreien perquè tenia ganes de fer una pel·lícula religiosa, perquè ningú en fa des de fa temps, però alhora que no fos una apologia de la religió.

Quin tipus de pel·lícula religiosa volia fer, doncs?
Parlo d'un moment en què el cristianisme encara no ha nascut, només ha nascut un nen, i hi ha aquests tres reis, aquestes tres persones pioneres que busquen, estan dubtant, estan començant a fer una cosa que encara no s'ha definit, no ha nascut, no té la importància actual. La primera part és més absurda, amb el viatge a la deriva d'aquests pioners. M'agrada la paraula pioner, quan algú fa per primer cop alguna cosa se'l considera un boig o un il·luminat, com si fes coses absurdes perquè ningú les ha fet abans. La segona part té un muntatge menys estrany, quan veiem la casa on ha nascut Jesús i entrem en la contemplació de la vida quotidiana de Josep i Maria.

Els mostra d'una forma ben diferent de l'habitual...
Sí, m'agradava perquè no ho havia vist a cap pel·lícula, veure què fan, què diuen Josep i Maria, amb imatges molt respectuoses amb la religió. Volia barrejar aquests dos tons a la pel·lícula, el més burlesc i còmic de la primera part, que va fer riure i que a la presentació oficial la gent va captar molt exageradament els moments divertits, i el to més respectuós de la segona part. Volia captar aquest moment en què el cristianisme no era aquesta cosa seriosa i ideològica, però que ja és una mica real.

Per què va utilitzar la música d'El cant dels ocells per a l'escena de l'adoració i com a títol?
Perquè la lletra de la cançó va sobre això, sobre el naixement de Jesús. Molta gent no ho sap.

Manoel de Oliveira reivindicava en l'homenatge que li han fet els plans fixos, perquè diu que a dins passen moltes coses.
Jo per triar, m'agrada la puresa de plans fixos, i que tota l'escena es fes en un sol pla. Moltes vegades no es pot, hi ha problemes tècnics, costen els diàlegs... però si pogués ho faria així.

Per què ha optat pel blanc i negre?
Per diferents raons. Primer, per fer una cosa diferent, però la bàsica és que hi ha una diferència de tons que li van molt bé. També ajuda a fer que el vestuari no sembli llogat a la primera botiga... Hi havia diferents problemes i fer-ho en blanc i negre permetia donar una uniformitat, un to compacte a tota la pel·lícula. Dóna una versemblança, sobretot en una pel·lícula en què el tema no és el realisme ni explicar una història concreta.

Lligant amb això, Pere Portabella va dir que considera el cinema actual massa deutor de la narrativa de la novel·la del segle XIX.
Evidentment hi estic d'acord, és la característica de tot l'art modern. El cinema viu del gran públic, que està molt mal educat per la televisió, que li dóna precisament això, relat, li dóna història explicada en un escenari reconeixible, amb uns personatges psicològicament estables, amb uns trets dramàtics coherents... El públic està acostumat a això, a aquest tipus de cinema, i al fet que la televisió compri les pel·lícules.

TV3, però, ha contribuït a finançar El cant dels ocells...
Sí, però TVE no. L'ICIC, l'ICAA i TV3 hi van participar. TV3 és una de les últimes televisions d'Europa a donar suport, encara que sigui gairebé per nacionalisme, a aquest tipus de projectes.