Crítica
teatre
Cinema frontó
El muntatge desaprofita el submon suggeridor dels acomodadors
Aquesta lectura volgudament austera d’El cine (tot i la seva escenografia realista) evidencia que el cinema és pla com ho és la pantalla, davant la profunditat que atorguen les arts en viu, representades sempre de bell nou. Un cine buit té un aire espectral com un frontó abandonat. Ningú escolta, ningú es commou. Per fer que no passi res en una obra de teatre cal, paradoxalment, molta més feina: les pauses no són buits morts, sinó que haurien de ser pous on rescatar la intrahistòria.
El submon dels acomodadors té un batec suggeridor que no brilla a El cine. Annie Baker fa un paral·lelisme interessant en la crisi d’un cinema de 35 mm davant el tsunami del cinema digital i la desorientació d’uns joves que no saben sortir del sot. La feina fosca és un reflex de la seva actitud. Marília Samper juga, excessivament, amb la quotidianitat més grisa: amants del cinema que es dediquen a netejar les sales de crispetes i a desaprofitar les apassionants nits juvenils en una feina que s’ha convertit en rutinària.
La trama, en realitat, no arrenca fins al final de la primera part, en què es van descobrint els traumes de cada personatge. És un triangle no correspost: cadascú estima la persona equivocada i això suma una nova frustració. El bucle arrossega els treballadors també amb la compra de la sala i la seva remodelació: canvien els llums d’un groc gastat i nostàlgic a un blau elèctric futurista, sense ni repintar les portes. Algunes de les butaques (que venen del vell Texas, per cert) continuen llardoses. El projector és digital, però la dinàmica continua sent decadent. Si algú crida a l’abisme, no rep cap ressò per resposta.
