S'estrena 'El cant dels ocells', d'Albert Serra
Cinema
La pel·lícula d'Albert Serra El cant dels ocells arriba aquest divendres a les pantalles després d'un periple que es va iniciar al maig a Cannes i que l'ha portat a una quarantena de festivals de cinema internacionals. No és cap sorpresa si es té en compte el precedent del director, que ja va aconseguir un ressò similar amb Honor de cavalleria, o si es mira la trajectòria de Lluís Miñarro, productor del film a través d'Eddie Saeta. Aquesta productora ha capitalitzat bona part de la presència catalana i espanyola a les darreres edicions dels grans festivals cinematogràfics.
Lluís Miñarro creu que la bona acollida dels seus films als certàmens té a veure amb el fet que, "partint del que és local, estan tots explicats en un llenguatge universal". "Té a veure amb la seva cal·ligrafia, allunyada del tuf del cinema espanyol, que està apartat dels corrents estilístics de fora d'Espanya. Les pel·lícules en què estic involucrat tenen un llenguatge més assequible per a un públic forà".
Sigui aquest o sigui un altre, el motiu, el cas és que cap productora catalana o espanyola s'ha passejat tant pel circuit de festivals internacionals els darrers dos anys. Liverpool va guanyar a Gijón i també va acompanyar El cant dels ocells a Cannes. El brau blau i El somni han estat els únics representants de tot l'Estat al Festival de Locarno, i En la ciudad de Sylvia va competir a la Mostra de Venècia del 2007.
Són pel·lícules que no arriben al gran públic, però poden sumar milers d'espectadors als festivals i superar fàcilment el de les sales comercials. De tota manera, aquest tema no fa perdre gaire el son als seus responsables. "L'èxit d'una pel·lícula com aquesta no es pot jutjar pel públic que va a les sales. Té un èxit a un altre nivell, difícil de quantificar", diu Albert Serra, que parla dels 40 o 50 col·loquis que ha fet a França sobre el film o dels debats que ha generat a Internet (buscant a Google les paraules El cant dels ocells i Serra, apareixen 14.400 resultats).
Lluís Miñarro diu que Eddie Saeta viu de la publicitat i com a molt aspira a amortitzar la inversió "perquè aquest tipus de pel·lícules puguin existir". "Les xifres sempre m'han semblat una perversitat -afegeix-. S'utilitzen per donar importància a les coses, però també cal fer coses independentment del públic".
Els gustos de l'espectador també ajuden a explicar aquesta situació: "El públic espanyol està molt mediatitzat per Hollywood i pels esquemes narratius de la televisió, que han alimentat un cinema més pròxim a les tv-movies, que no són més que còpies dolentes del cinema nord-americà. El resultat és un públic molt passiu, com l'italià o el nord-americà, diferent del de França i Portugal".
La dificultat enriqueix
El plantejament cinematogràfic de Lluís Miñarro és tot el contrari: es declara "en contra del pensament únic" i pren com a premissa que "la dificultat enriqueix". La seva inquietud l'ha portat a treballar amb diferents directors, "ja sigui ajudant gent que comença o treballant amb directors ja reconeguts com a mestres". Així, ha col·laborat, entre d'altres, amb Albert Serra (Honor de cavalleria i El cant dels ocells), José Luis Guerín (En la ciudad de Sylvia), Marc Recha (Les mans buides, presentat a Cannes) i la nova de Manoel de Oliveira. Sovint les col·laboracions s'han iniciat amb trobades accidentals. "Jo crec en l'atzar. Hi ha dos factors importants en la vida, la fe en la intuïció i l'atzar". També ha treballat amb Isabel Coixet: "Érem socis i vam produir junts Coses que mai et vaig dir, el 1996. Vam patir molts entrebancs, no vam rebre cap ajut i ens vam jugar els diners de la productora. La vam fer als Estats Units perquè ens resultava més fàcil que a Espanya. Però l'èxit va canviar les coses i ella va iniciar una carrera per lliure".
En aquests moments, participa en un 20% de la producció de Singularitats d'una noia rossa, la nova pel·lícula de Manoel de Oliveira, que acaba de complir 100 anys. Es basa en un conte d'Eça de Queiroz (1845-1900), i el mes que ve el cineasta vindrà a Barcelona per al muntatge de so. Les coses no han canviat gaire en els darrers 12 anys: "Em sembla absolutament insòlit que no hagi obtingut suport de l'ICIC o del ministeri de Cultura. Només he pogut convèncer Televisió de Catalunya. És com si s'hagués perdut l'oportunitat de participar a Ese oscuro objeto del deseo [el darrer film de Buñuel]. Hi ha com una mena d'inèrcia que margina aquells projectes que no compleixen amb una ràtio de popularitat". Posa com a exemple de cinema promogut per les administracions Mar adentro: "Es prefereix apostar per productes amb coartada cultural, que sembla d'autor, però en realitat és una producte comercial fet sense llibertat absoluta".
En tot cas, Lluís Miñarro nega que les seves apostes siguin transgressores. "Hi ha propostes de les arts plàstiques que sí que ho són, però la transgressió no obeeix cap regla, i no és el meu cas. Més aviat produeixo pel·lícules no convencionals".
