El cicló Moore a Venècia

Michael Moore ha aterrat per primera vegada a la Mostra de Venècia i ha demostrat per què és el primer director de documentals amb categoria d’estrella. Cues, rialles i aplaudiments a les projeccions; dues trobades multitudinàries amb la premsa; declaracions sucoses... I un nou documental, Capitalism: a love story, que carrega contra els grans bancs i formula acusacions greus: qualifica de “cop d’Estat financer” l’aprovació pel Senat del seu país d’un pla de rescat de Wall Street i insinua que els polítics no pinten res... almenys fins a l’arribada al poder d’Obama.

Cineasta incisiu i irònic, el director de Bowling for Columbine i Farenheit 9/11 és també un personatge carismàtic, un showman amb samarreta, gorra i bastants quilos de més que, entre broma i broma, dispara tota la seva artilleria. A la pantalla i davant els periodistes. Gent que perd les seves cases, treballadors que van a l’atur, famílies enganyades per assegurances de vida fraudulentes... Capitalism dibuixa un panorama desolador. “Es fa difícil parlar sobre la democràcia quan la crisi econòmica afecta la gent d’aquesta manera –va dir a la conferència de premsa oficial–. La democràcia s’ha d’aplicar cada dia, no només quan es va a votar”.

Capitalism: a love story (Capitalisme: una història d’amor) és tan brillant com demagògica: moltes llàgrimes davant la càmera, i ni una sola veu en defensa de la gent i les institucions que posa al punt de mira. Però té una intensitat dramàtica i una posada en escena imaginativa i brillant, un estil que ha portat Moore a cotes mai assolides per un director de documentals i, el més difícil, li ha permès mantenir-s’hi. Ahir al Lido va quedar clar que n’hi ha per llarg, a pesar que el seu nou film no aixeca realment el vol fins a la segona meitat.

Abans-d’ahir, en una entrevista feta per Variety oberta al públic, i ahir va exposar en paraules els arguments recollits al film. Hi va haver garrotades per a tothom. Contra el capitalisme en general: “No és bo, ni generós, ni democràtic. Sobretot, el capitalisme no funciona. La prova són els Estats Units d’avui en dia, on un munt de gent ha perdut la casa, la feina, no hi ha seguretat social”.

Els polítics van rebre fort: “El pla de salvament de Wall Street, amb 700.000 milions de dòlars, ha estat l’estafa més gran de la història dels Estats Units: una transferència massiva de fons monetaris públics cap a institucions financeres privades”. També va dir que “el més important per als polítics, no només als EUA, és mantenir-se al poder. Certes coses no són mai discutides pel nostre Congrés, i encara menys als noticiaris televisius, que estan esponsoritzats per les grans corporacions que els controlen”.

I sobretot hi va haver llenya contra el sistema financer: “Wall Street es dedica a les apostes, però els jocs d’atzar als Estats Units només estan permesos a Nevada i Nova Jersey”, assenyala. I afegeix que “a la pel·lícula es parla d’un document secret segons el qual les grans corporacions han pactat un sistema que només permetrà que l’1% de la població segueixi sent rica”.

Aquest panorama tan pessimista ha provocat ja una reacció de la gent del carrer, segons Michael Moore. “La rebel·lió contra tot això va començar el 4 de novembre passat, amb l’elecció de Barack Obama. Però un home sol no pot solucionar-ho, han de ser els ciutadans. Tot es possible a Amèrica, amb Obama s’ha demostrat”.

Mals records d’Àfrica
La competició es va completar ahir amb White material (Material blanc), una producció francesa dirigida per Claire Denis i protagonitzada per Isabelle Huppert i Christopher Lambert, que sembla una mena de versió fosca de Memòries d’Àfrica. Huppert interpreta una dona d’origen francès nascuda en un país indeterminat de l’Àfrica negra, on dirigeix una plantació de cafè. L’esclat d’una rebel·lió porta el caos al país, però ella es nega a abandonar les seves terres, amenaçades per bandes de rebels armats, molts dels quals són nens. La directora s’interessa per explorar la psicologia dels personatges, particularment el d’Isabelle Huppert. La seva interpretació es el més destacat d’un film força convencional.