Cultura

Revelació del pop fosa per la calor

La xafogor, l’afluència massiva de públic i el decebedor concert de La Roux marquen la segona jornada del Sónar

Parlàvem ahir dels grans tòpics que defineixen les jornades de tarda del Sónar, i no podíem evitar caure, un altre cop, en el retrat calent i testosterònic d’un esdeveniment que té molt de destinació turística estiuenca amb coartada moderna. Ahir, per seguir amb la tradició, un nou clàssic: l’amenaça de pluja, que a primera hora de la tarda era força real i visible. Al llarg de la tarda els núvols van donar treva, però aquesta situació va intensificar encara més una xafogor pròpia de climes africans. A les cinc, quan la cosa registrava temperatures de bogeria, era angoixant i tot un desafiament –si no anaves vestit amb un tapall– passejar-se pels diferents racons del CCCB. Això encara ho va agreujar, i de quina manera, l’afluència de públic, notablement superior a la de dijous, que va col·lapsar alguns escenaris i va dificultar el trànsit entre el Sónar Village i el Sónar Dome i els accessos al Hall en els moments claus del programa.

El més esperat de la jornada, per tot l’enrenou mediàtic que ha precedit i seguit el llançament del seu debut, era el duet britànic La Roux, que ha posat potes enlaire el panorama pop del seu país amb un primer disc, In for the kill, que recupera essències i estètiques pretèrites, sobretot dels 80, amb intencions postmodernes. Però allò que en disc esdevé una cosa fresca, divertida i animada, en directe, amb una posada en escena insípida i una evident manca de rodatge i carisma de la seva cantant, Elly Jackson, tot i el tupè de 25 centímetres que llueix, perd molta de la seva gràcia i sona més convencional, sense l’espurna de l’àlbum. S’esperava més o, com a mínim, s’esperava un so més potent i entretingut. Una decepció que confirmaria allò de la fragilitat i la volatilitat dels hypes anglesos. Molt més contundent i interessant, per l’hàbil i exigent combinació de jocs visuals amb ritmes elaborats, fou el directe de Quayola, un creador anglès que en directe juga amb gust i molta cura amb l’electrònica minimalista. En canvi, Bomb Squad, els artífexs del so dels millors Public Enemy, es van limitar a repetir els esquemes d’aquella sessió inesperada que van oferir al Primavera Sound de l’any passat.

Tot i així, la millor actuació d’ahir no es va veure al CCCB. El premi se’l van emportar els atrevits i temeraris que van passar per L’Auditori de Barcelona per assistir a una cita ja fonamental en la fisonomia del festival aquests darrers anys: la comunió entre creadors electrònics i formacions de música clàssica i/o contemporània. En aquest cas, la unió entre Lars Horntveth i els catalans BCN216. Junts, i barrejats, van orquestrar un magnífic tour de force entre el post-rock planejador dels noruecs i els arranjaments de corda dels barcelonins. No va ser extraordinari, hem viscut millors vespres d’aquestes característiques en aquest recinte, però això no treu que totes dues formacions aconseguissin complir amb escreix el seu objectiu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.