"Tota la meva felicitat, quan era una nena, era salvatge"

Jane Birkin no renega del seu passat, d'haver estat la musa d'un dels artistes més grans que ha donat el segle XX, Serge Gainsbourg. Ara, als 62 anys, però, ha decidit fer una passa endavant i treure el seu primer disc ordit de cap a peus per ella mateixa, sense cançons del seu company mort el 1991 o d'altres grans músics francesos o britànics que han escrit per a ella. El resultat és Enfants d'hiver, que presenta demà a L'Auditori de Barcelona.

Enfants d'hiver és el seu primer disc amb cançons 100% seves. Per què ara?
Perquè en tenia ganes, i ja he fet una pel·lícula i una obra de teatre de tall autobiogràfic. Era una manera d'explicar que hi ha hagut molts autors que han escrit per a mi, començant per Serge Gainsbourg, que ha marcat 40 anys de la meva vida. D'altres també han escrit per a mi i sempre havia desitjat cantar els poemes que he escrit des de fa molts anys i fer-ne un disc. Volia mostrar el que penso, que no és el que la gent es pensa que penso.

¿Tenia necessitat d'alliberar-se d'una imatge molt lligada a Gainsbourg?
No. No vull alliberar-me mai de la influència de Serge. No me n'he fet cap il·lusió. El disc és una manera d'expressar-me, de dir els meus propis mots. Ha estat tan excitant com quan vaig fer Boxes, el meu film, amb Michel Piccoli i Geraldine Chaplin dient les meves paraules. També hi era jo mateixa, John Hurt i la meva pròpia filla Lou Doillon. És increïble quan els altres diuen les teves paraules, i ho fan millor del que jo faria... No ha estat cap alliberament, perquè les cançons que Serge m'ha escrit es troben en els llibres de poesia més refinats, les paraules que jo mai no hauria pogut escriure. Formo part de la vida de l'home més enyorat de França. És un fet. Hi ha un museu, li han de fer una pel·lícula, forma part del meu petit disc.

¿No hi ha hagut ningú, a França, que li hagi fet mai ombra a Gainsbourg?
No hi ha ningú més gran que Serge, perquè hi ha un abans i un després d'ell. Tots els que han escrit després d'ell, la majoria, s'han sentit inspirats per ell. Hi ha un músic que es diu Alain Vachon, que malaurdament està molt malalt. Penso que és molt bo i que la gent només se n'adonarà quan hagi mort.

Però ell ha estat qui ha deixat una empremta més fonda, no sols a França, sinó també a fora.
Sí, però va començar a ser apreciat fora de França molt tard. Quan era viu, lamentava que als altres països no li feien cas. Com a escriptor, i si ajuntes tot els llibres que va escriure, era també fabulós. No era només un compositor de cançons. Va començar als 30 anys i avui en tindria 80. Les seves cançons no han mort, per la manera com va utilitzar el llenguatge, per com va aconseguir fer populars les seves cançons quan ell mai no va fer res per ser-ho. Mai no va escriure per al públic. La gent el va reconèixer per això, l'adoraven. Mai no va ser negligent. Com al poema de Verlaine, Je suis venu te dire que je m'en vais... Fixa't que la gent dels suburbis va descobrir Verlaine gràcies a ell. Mai no havien sentit a parlar de Verlaine i ara el canten. Igual que Prévert i d'altres, perquè era un home molt culte.

Tornem a Enfants d'hiver. ¿Fa una regressió cap a la infantesa?
La gent sempre em demana què penso de certes coses. I sempre torno a la meva infantesa. Són els anys que enyoro més, quan vaig ser més feliç, quan la culpabilitat no existia, quan no hi havia cap remordiment. Encara no havia après què és la culpabilitat, la pena, tot això. Jo vaig ser una nena salvatge. Vaig ser educada estrictament. Vaig començar a l'internat als sis anys, però quan era a la platja de sorra negra de l'illa de Wight, érem salvatges.

Al tema Periode bleue parla d'un afer amorós, però.
La vaig escriure emprenyada amb un paio que em va deixar. I després em vaig adonar que havia estat injusta, quan vaig trobar un paquet de polaroides on era molt feliç. Em vaig dir que havia estat molt covarda, perquè de seguida perdo els bons records. Quan vaig escriure la cançó, feia molt bon dia i veia arreu la seva imatge, fins i tot a la sorra. Vaig pensar en ell, i en el seu vaixell, i vaig lamentar que no fos amb mi.

¿Pensa més en la infantesa ara que té néts?
Els nens et porten endarrere. Ja els teus fills et porten enrere. Et pots mirar com Alícia, al mirall. Però no pots entrar-hi, perquè no tens la píndola per sortir-ne. Pots mirar i veure coses que havies oblidat. Estic boja pels meus nens i pels meus néts, que m'han permès tornar a començar la roda. L'ambient del disc és el d'un dinar a taula, d'un pícnic, de jocs. No parlo d'unes vacances chic. Tota la meva felicitat, quan era una nena, era salvatge. Em vaig adonar que aquest ambient m'ajudava a superar la por escènica. Quan estic amb els nens no em sento jutjada. Ha estat el moment més feliç de la meva vida, la infantesa. I he pogut retrobar tot això amb les meves cançons.

També ha fet una mirada al món contemporani amb una cançó dedicada a la líder de l'oposició birmana Aung San Suu Kyi.
Tinc por que mori, i que el món no faci res i diguin que ha estat un accident. La vaig conèixer i em vaig proposar remoure cel i terra per, dins les meves possibilitats modestes, ajudar-la, perquè sigui alliberada d'una vegada. És l'única cançó compromesa del disc. A les altres parlo de la dona que sóc ara, el desig d'estimar una última vegada, la por que tinc pels meus infants. Hi ha també una cançó dedicada al meu germà, que va perdre el seu fill. Cada vegada m'és més insuportable la idea que li passi alguna cosa a algú que estimo. No és un disc trist, però.