La pitjor pel·lícula d'Allen?
Crítica de cinema
De vegades la història del cinema s’escriu sense gaire cura. De la mateixa manera que Alfred Hitchcock, un dels més grans cineastes de tots els temps, ha quedat reduït en la memòria col·lectiva a ser únicament el mag del suspens, Woody Allen potser no passarà d’encarnar l’intel·lectual amb ulleres de pasta, baixet i neuròtic que una part de la cinefília va voler veure a les seves primeres pel·lícules. I és una llàstima, perquè Allen és un cineasta dels grans, autor d’una filmografia ingent amb un munt d’obres mestres. No hi ha dubte que fa temps que va una mica perdut, i que les seves millors èpoques ja han passat a la història. Però això no treu que la seva influència sigui encara immensa, i no únicament en els detalls més superficials: pel·lícules com Annie Hall (1977) i Hannah i les seves germanes (1986) són a l’arrel de gran part del cine actual.
Allen va aprendre del cinema clàssic americà unes formes genèriques que li han servit de base per experimentar sense treva, per barrejar-les amb determinades influències europees –Jean Renoir i Ingmar Bergman, sobretot– i per situar-les sota el signe de la seva gran passió, la literatura. D’aquesta manera, George Cukor i Howard Hawks s’han trobat, gràcies a ell, amb Anton Txékhov i Philip Roth. I el resultat ha estat, molt sovint, enlluernant. Manhattan (1978), per exemple, és tota una icona per a una certa generació, mentre que Delictes i faltes (1989) i Marits i mullers (1992) quedaran com dos films monumentals, indagacions implacables i documents inapel·lables sobre els costums socials i amorosos del segle XX.
A les històries que ens explica, a Allen li agrada jugar amb els rondos sentimentals, amb les parelles que es fan i es desfan. Lluny de la frivolitat, però, el seu univers és alhora còmic i melancòlic, retrata amb gran sentit del detall tant la part més risible d’aquests embolics com el seu vessant més tèrbol. Sovint els personatges cauen en les trampes no de l’amor com a tal, sinó de la imatge que se n’han fet, freqüentment emmotllada segons les pautes de la literatura o el mateix cinema. Doncs bé, a aquesta parcel·la de la seva filmografia pertany Vicky Cristina Barcelona, la seva darrera estrena. Independentment de l’opinió que ens mereixi la pel·lícula, no podem reduir el nostre judici a la utilització de l’escenari barceloní, ni encara menys a la visió dels costums catalans i espanyols, d’altra banda inexistent. Fa lleig, és clar, sentir Entre dos aguas de Paco de Lucía –una peça dels anys 70!– com a rerefons constant de la trama, però si Vicky Cristina Barcelona no em sembla una bona pel·lícula no és tant per aquests disbarats com perquè malmet un punt de partida que, a més de ser genuïnament allenià, constitueix el fonament dels seus millors treballs.
Fidel a les seves influències, Allen ha volgut fer aquest cop una mena de conte moral a l’estil d’Eric Rohmer, amb uns tocs de François Truffaut, de manera que la pel·lícula es podria titular també Les dues americanes i l’amor. Així ho testimonia una veu en off que explica el que va succeint, com passava també a Jules i Jim, alhora que comenta, de vegades amb sarcasme i ironia, el comportament dels personatges en un espai que se’ns imposa com una ciutat encisadora. L’arribada de dues joves americanes de vacances a la Barcelona postolímpica, la intervenció d’un Mefistòfil - Don Joan local amb les faccions de Javier Bardem i l’aparició a la meitat de la funció d’una artista trastocada que va ser la seva amant i té la veu aguda i cridanera de Penélope Cruz conformen un panorama en què Allen s’hauria pogut moure amb habilitat, perfilant una de les seves tragicomèdies amoroses de caire menor, potser a mig camí entre Misteriós assassinat a Manhattan (1993) i Todo lo demás (2003). Per què, llavors, aquest plantejament va esdevenint a poc a poc una pel·lícula caòtica i incomprensible, que no troba el seu to en cap moment?
Allen és un cineasta de personatges, però també d’espais i de rodatges en família, una mica com Martin Scorsese, amb qui va coincidir a Històries de Nova York. A Match point (2005) o El somni de Cassandra (2007), rodades a Londres, l’estratègia va consistir a retirar-se a territori conegut. Amb Vicky Cristina Barcelona, per contra, ha intentat tornar a experimentar, confiar en una estructura més oberta, però ho ha fet lliurant-se a un disseny de producció, una direcció artística i uns actors típics del cine espanyol més estàndard, i, per tant, molt llunyans de la seva estètica, per la qual cosa el resultat és la seva pitjor pel·lícula. O, dit d’una altra manera, unes quantes bones idees que es van desinflant per culpa d’un guió sense bufera, una factura descuidada i maldestra i un joc interpretatiu pretesament intercultural que mai no troba el punt de cocció just –en bona part perquè ni Bardem, ni Cruz, ni Johansson semblen entendre gaire els seus papers–. Allen, així, segurament se’n va de Barcelona com molts dels turistes que la visiten: amb la sensació que ni el disseny ni el producte local són tan creatius com semblen des de fora. O com ho era ell no fa tant temps.
