La Berlinale torna a l'Iraq
Cinema
La filmografia sobre l'Iraq s'amplia any rere any i la secció oficial competitiva de la Berlinale ja se'n va fer ressò el primer dia amb Lille soldat. Si aquesta producció danesa explorava les conseqüències del conflicte bèl·lic per als soldats que tornen a casa, ahir es va presentar la pel·lícula nord-americana The messenger, que parla dels que tornen a casa dins d'un taüt. El títol fa referència als soldats que tenen la dura missió de comunicar als familiars la notícia de la mort en combat.
Debut en la direcció del guionista Oren Moverman, que també ha coescrit aquesta història, The messenger està protagonitzada per Ben Foster i Woody Harrelson (els missatgers) i per Samantha Morton, la dona d'un dels soldats morts. "No és una pel·lícula sobre la política exterior nord-americana, sinó sobre les conseqüències de les decisions preses anteriorment pels polítics", va explicar Oren Moverman, que espera haver sabut transmetre "un missatge humanista".
"Hi ha una tendència a desplaçar els objectius als EUA -va afegir el director-. Hem passat d'una política reactiva a una política reflexiva, representada per Obama: ara és un moment de pensar què cal corregir". Això no és incompatible amb el seu respecte per l'exèrcit, que va col·laborar amb el film obrint les portes de les casernes i designant un assessor. "Estan molt orgullosos del procediment que se segueix i el volien mostrar al món", diu el director. Harrelson va afirmar que sent "un gran respecte i comprensió" pels soldats que han lluitat a l'Iraq i altres indrets del món. "No ho fan per diners, ho fan per les seves conviccions", va concloure. Foster en fa una altra lectura: "El que em va colpir va ser una cosa tan particular i alhora tan universal com l'experiència emocional dels protagonistes".
La mitja dotzena d'escenes en què Harrelson i Foster informen els familiars són el millor de la pel·lícula. Aquests dos actors, Morton i un grapat de secundaris desconeguts (només destaca Steve Buscemi) fan un treball excel·lent en aquests moments d'intensa càrrega dramàtica. Però passada la primera meitat, la història fa un gir cap a terrenys més convencionals (el trauma de l'excombatent, la dificultat de refer la seva vida, l'alcoholisme...), i la pel·lícula queda per sota del llistó que s'havia posat.
