Un Lorca net i cru

Lorca en estat pur. Aquest és el millor elogi que es pot donar al muntatge de Lluís Pasqual. Els 100 minuts de l'espectacle passen fluids, no pas pacíficament. I és que aquest riu d'aigües fosques (enveges, venjances, pors, autoritarisme...) s'estampa radicalment al pati de butaques dividit en dos perquè l'espectador senti les estrebades de tensió. El director ha optat per una posada en escena pulcra. D'un blanc lluent. Com exigia el dramaturg. El negre contrasta com la passió enmig d'un espai fred i calculador. Paco Azorín signa una escenografia neta, amb una il·luminació de Maria Domènech, sovint tènue, que no projecta ombres.

Bernarda Alba (Núria Espert) no té la veu per imposar-se a les lletanies interpretades pel cor. Ni tampoc disposa de la força física per aguantar algunes de les cinc filles que tiran al monte. Però les subjecta amb l'autoritat. Aquest és el trumfo d'una actriu que troba en el dubte el cor d'un personatge titllat sempre d'esquerp, agre. Bernarda Alba només creu en el flagell del què diran i d'emparentar la família amb els terratinents. El que li van ensenyar els seus pares. De fet, l'aparició de la mare esbojarrada (Teresa Lozano) és una terrible metàfora d'aquell país que ha perdut el seny de tant refrenar-se les passions i conservar el respecte a l'autoritat. La imatge amb el xai que anirà a l'escorxador és magnífica. Per la seva banda, La Poncia (Rosa Maria Sardà) aprofundeix agradablement en un personatge esquizofrènic, que s'endú els favors de les filles. I també del públic. El treball de les cinc germanes tensa les escenes. Cadascú té amb qui recolzar-se i de qui desconfiar. Estan estudiades fins les mirades i els plors. Tot a favor d'una explosió d'emocions i amb només algun aire de frescor (Adela) per deixar respirar en aquest món opressiu, d'una calor i un dol que es perpetuen. Tot i els noms que llueixen al cartell, els que respiren en aquest escenari són els personatges de Lorca, les veus d'aquell reportatge fotogràfic de la realitat rural de l'Espanya del 36. La coproducció del TNC i l'Español disposa de molts recursos però no en fa ostentació. Encara més: descarta instants efectistes com ara les escenes del cavall i del suïcidi, que passen entre caixes. Les actrius traspassen el cop amb la interpretació. Tan cru, tan colpidor. Èxit merescut.