Des de l'experiència
Els meus records cinematogràfics associats a Jorge Semprún passen per dos cineastes essencials que, d'alguna manera, obren i tanquen la seva etapa més important com a guionista de cinema.
D'una banda, Alain Resnais, amb qui va col·laborar a La guerra ha terminado (1966) i Stavisky (1974). D'una altra, Joseph Losey, per qui va escriure Las rutas del sur (1978). Entre la primera i la darrera, entre mitjans dels anys seixanta i finals dels setanta, Semprún va escriure també, per Costa Gavras, Z (1969), La confesión (1970) i Sección especial (1975), i igualment material per Yves Boisset o Pierre Granier-Deferre.
Però tot això era una altra cosa, thrillers polítics a la moda del moment, i puc imaginar-me Semprún omplint de retòrica revolucionària les imatges del realitzador de torn. En canvi, amb Resnais i Losey va aconseguir una altra cosa: va arribar a fusionar-se amb el discurs de manera que la seva memòria de lluitador d'esquerres i l'univers secret dels dos cineastes van esdevenir una sola cosa.
No era fàcil, però potser sí inevitable. A La guerra ha terminado i Las rutas del sur, sobretot, era el passat el que envaïa la pantalla per fer-se evident, per fer veure les contradiccions d'aquell que havia tornat de l'infern i ara era com un fantasma que arribava per posar en dubte les lluites de la segona meitat del segle.
Perquè la gran pregunta del Semprún guionista amb aquests dos mestres era molt simple: Encara és possible el desig en el terreny del combat polític? Ho és després dels camps d'extermini? Un enigma que va quedar com a tal, materialitzat en la figura desencantada i dubitativa d'Yves Montand, protagonista de les dues pel·lícules, i que els seus escassos guions dels anys posteriors, menors, però sempre en la mateixa direcció, no van aconseguir desxifrar mai.
