El senyor Pairolí i el senyor Pla

No tenia, com altres, un nom revolucionari; a la feina li dèiem Pairo. El dia que prengui consciència que ja no hi és procuraré dir-li senyor Pairolí, com al senyor Pla, al senyor Carner o al senyor Ventalló.

Entre la barba i l'aspecte ferreny, imposava. Encara diria més: si l'havies llegit, en Miquel Pairolí intimidava. Un dia el vaig acompanyar a comprar menjar per a gossos a Sant Gregori. Què li havia de dir? Començar a malparlar d'algú sol funcionar, però has de tenir cura de no vessar-la. Vaig pensar de parlar-li d'aspectes elevats de la cultura: cinema, llibres, teatre, música... El puta no deia res. Reia. M'examinava? Era molt i molt foteta. De tarannà sorneguer empordanès, d'ironia fina. El tema el va decidir ell: almenys un cop a l'any sopàvem amb set o vuit amics més. El senyor Pairolí va voler recordar aquests tiberis. Conscient de la distància entre les nostres preferències gastronòmiques, va derivar cap al dinar que vam fer amb en Miquel Riera i l'Enric Matarrodona al motel Empordà el dia 8 de març del 1997, el dia del centenari del naixement de Josep Pla, del senyor Pla, per celebrar una xerrada sobre el menjar i el beure en l'obra de l'escriptor. El senyor Pairolí i aquest cronista van aguantar des dels Negroni fins al carro de formatges. “Aquests menestrals urbanites del Baix Empordà no aguanten res. Tu i jo som ferrenys”.