Tot són escaires

Des que el 29 de maig passat Miquel Pairolí es va acomiadar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vastitud intricada i ruda, sense confins, sense fars, sense angles. Pairolí abaixava el teló comparant la seva concepció de l'articulisme, indestriable d'una certa idea de claredat i honestedat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleugerir de transcendència un ofici que cada cop més tendeix a l'inflament i la vociferació, oposant-hi el sentit comú d'un sofregit casolà. Segurament no pensava pas, en el moment de divulgar la seva recepta, el seu “principi deontològic”, en cap d'aquests guisats de laboratori que s'estilen avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hauria servit a la taula de qualsevol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre pagesos “que tenen l'honor d'haver treballat molt”, i al costat dels quals sentia una companyia immediata i amable perquè comprenia que llaurar era també una forma d'adoració, perquè amb ells assolia l'única certesa sostenible: “El seu camí també és el meu. Un compromís d'humilitat”. Quan va publicar aquell article de comiat, els lectors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, confiaven que es tractés d'un adéu provisional. Fins i tot els més pròxims, hi confiaven. Potser l'únic que entenia que ja no hi havia tornada possible era el mateix Pairolí, sense estridències, sense dramatisme, amb una enteresa apresa dels epicuris i els estoics que tant admirava i feta a propòsit per facilitar, fins al final, el curs de la vida.

“Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida”, escrivia a tocar de la primavera en el seu últim llibre, el dietari Octubre (Acontravent 2010), que rellegit ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el llibre més important que ha conegut la literatura catalana recent, una celebració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sempre a ratlla, tibant com una corda de violí just abans de ser polsada, i fa mal perquè és ara, sobretot, que un s'adona de l'ondulant presència de la mort insinuant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joventut, d'una determinada manera de viure enfonsant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papallona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les deixen als dits un rastre de polsim blanc.

Avui les paraules són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dicibles, d'esmussar-ne les arestes com sabia fer Pairolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hauria de ser a totes les redaccions del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de treball, se'l miren ara de reüll, amb les galtes enceses de vergonya per trair tan estrepitosament el seu consell de sobrietat. Fora de Girona , d'on va preferir no moure's exceptuant els pocs anys que va treballar a la premsa de Barcelona, tot això potser no s'entendrà. Tant se val. La cultura oficial, la cultura institucionalitzada, ha fet en general poc cas de Miquel Pairolí, de les seves novel·les, dels seus assajos sobre Pla i Lampedusa, dels seus dietaris, dels seus articles. No es prodigava a les tertúlies ni a les capelletes, i això resta puntuació al joc de la fama. En lloc de deixar-se enlluernar pels escenaris, escrivia i llegia a la casa que havia construït el seu pare al mateix terreny que l'avi havia humanitzat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una producció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una persona discreta, senzilla i bondadosa, sinó perquè darrere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima profunda per la literatura.