Has mirat aquesta terra

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amis­tat amb en Miquel Pai­rolí. Ahir el matí, amb la seva ger­mana Fina, repassàvem els papers que li havia dei­xat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em con­fessà que el va conèixer més en els dar­rers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha pas­sat a mi. En els dar­rers mesos vaig anar a casa seva per pri­mera vegada, vaig poder estar en el men­ja­dor sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra com­pleta de Josep Pla. També el rellotge que il·lus­tra la por­tada del seu dar­rer lli­bre, Octu­bre. El seu hort i la dei­xa­desa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per tre­ba­llar-lo. Un altre dia, vaig estar asse­gut amb ell en el banc, al dar­rere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un lli­bre a la mà. Aquest dies vam par­lar, com sem­pre, tant a l'hos­pi­tal com a casa seva, de mol­tes coses, de la vida, de la gent, dels cor­rup­tes i, també, de la mort. De la malal­tia que l'havia atra­pat i que no el dei­xa­ria i que accep­tava, amb una resig­nada i civi­lit­zada iro­nia. I sem­pre, en les opi­ni­ons i en les pre­gun­tes, anava més enllà.

Em costa pen­sar que ja mai més em vindrà a veure a la Lli­bre­ria i ani­rem a fer un tallat i par­la­rem de lli­bres, dels seus autors, dels seus con­tin­gut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.

Diven­dres pas­sat va ser la dar­rera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava des­co­ne­gut (física­ment) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que pos­si­ble­ment era la dar­rera vegada. I vam par­lar de tot i de res, vam plo­rar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escol­tar (no de sen­tir, sinó escol­tar) música, ni de lle­gir, ni mirar pel·lis a la tele... I lla­vors em va par­lar d'una pel·lícula que a ell li agra­dava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agra­dava: Doc­tor Zhi­vago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pas­ter­nak. Vam par­lat del lli­bre, de la mag­ni­fica novel·la del gua­nya­dor del premi Nobel. Vam repas­sat esce­nes del film i vam recor­dar la immensa bellesa dels ulls blau de la Lara /Julie Chris­tie.

Ja no l'acom­pa­nyaré més, després d'un sopar o d'alguna pre­sen­tació, fins a bus­car el seu cotxe, que sem­pre l'apar­cava al car­rer Sant Fran­cesc i fèiem la dar­rera con­versa, fes fred o no.

D'en Miquel ens que­darà, a part dels records per­so­nals, la seva escrip­tura, fina i ele­gant; irònica i con­tun­dent, entra­nya­ble i pla­nera.

Gràcies, Miquel, per com­par­tir un tros de vida amb tu. Inten­taré mirar aquesta terra amb els teus ulls.