Has mirat aquesta terra

Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.

Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.

Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blau de la Lara /Julie Christie.

Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.

D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.

Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.