Crítica
cinema
La revolta de Spartacus
El mico bo de la història porta el nom de César i el protagonista té sobre la tauleta de nit Juli Cèsar de William Shakespeare. Veient aquests precedents tot fa pensar que en algun moment hi haurà un personatge que assumirà la funció de Brutus, el fill que acaba assassinant el pare. Malauradament, això no es produeix, perquè en el fons allò que interessa no és tant la tragèdia familiar, sinó establir les bases d'una possible apocalipsi. Del que no s'adona Rupert Wyatt, el director d'aquesta preqüela d'El planeta dels simis, és que a més d'explicar la història d'un Juli Cèsar capaç d'estendre el poder romà arreu del món antic, allò que ens explica és més aviat la història de Spartacus, l'esclau romà que des de la presó serà capaç de liderar una revolta.
El mico César no és més que un pobre esclau, víctima de tot tipus d'experiments genètics, que adquireix una certa intel·ligència i que té com a principal desig anar fins a un bosc mil·lenari per retrobar d'aquesta manera a la selva una part de la llibertat perduda. Per dur a terme la seva revolta i sortir de l'esclavatge s'haurà de convertir en el líder del seu grup, esverar els altres micos i obligar-los a lluitar contra el poder de les forces de l'ordre que els humans tenen per protegir les seves ciutats. Vista des d'aquesta perspectiva, El origen del planeta de los simios pot ser considerada fins i tot com una pel·lícula divertida, que és capaç de jugar amb diversos gèneres cinematogràfics –la ciència-ficció, les pel·lícules de presons i el cinema de catàstrofes– per tal de sobreviure i trobar una certa originalitat.
La pel·lícula funciona sempre que es manté dins dels més estrictes codis de la sèrie B, quan no vol tenir una gran volada i sap fer avançar aquesta singular història de l'alliberament simiesc dins d'una certa modèstia. El problema de la proposta radica en el seu títol, ja que la revolta de César i els seus companys de presó no té mai la pretesa dimensió apocalíptica que faci creïble el punt de partida d'aquella pel·lícula dels anys seixanta en què un gran actor de Pèplum, que mai va ser ni Juli Cèsar ni Spartacus, acaba trobant-se davant l'estàtua de la Llibertat completament enfonsada.