Sota la vela del castell
El públic tenia unes ganes immenses de passar-ho bé dijous a la nit. Dins la vela principal del Festival Internacional del Circ de Figueres regnava una gran excitació, davant una experiència desconeguda per a la gran majoria: un espectacle de circ de primeríssim nivell. Era tan desconeguda, i estava tothom tan entregat, que van aplaudir i xisclar com si es tractés d'una veritable estrella del rock, quan el van presentar, l'únic membre català dels tres que hi havia al jurat de la competició, Joan Enric Miquel, pel sol fet de ser-ho. La feina feta per Genís Matabosch durant l'últim any i mig –des que va saber o va decidir que guanyaria el festival d'Albacete, on se'n van fer les tres primeres edicions, a Figueres– va lluir, i molt. La implicació de les empreses és massiva pel que fa al nombre, i la de les institucions sembla que també, especialment la de l'Ajuntament, que és gairebé incondicional. Matabosch ha estat capaç de crear expectatives i d'aconseguir que es respiri aquests dies un ambient molt especial a Figueres, amb un bon nombre d'actes paral·lels relacionats amb el festival i el món circense.
La jornada inaugural de la mostra, amb l'Espectacle Blau, va començar amb un pèl de retard. Es va iniciar amb una mena de litúrgia molt pròpia de les exhibicions, amb els artistes desfilant entre el públic, cadascú amb la bandera del seu país respectiu. El mateix Genís Matabosch era el presentador, el Monsieur Loyal, el Ringmaster, que va donar pas a la Troupe Zola, de Mongòlia, practicants de l'especialitat hand voltige (volteig acrobàtic). Uns veritables gimnastes, constructors de torres humanes seguint el mètode acrobàtic d'impulsar literalment amb mans i braços els seus membres més lleugers per tal que aquests, després de fer un salt mortal, o dos, aterrin als muscles del company que és al punt més alt de la formació. Fins a quatre pisos van carregar amb aquest mètode. L'execució de l'exercici vorejava la perfecció. El malabarista rus DJ va estar més aviat discret manipulant pilotes, una discreció que es va mantenir amb les entrades del pallasso malabarista nord-americà Adam Kuchler.
Arribats a aquest punt de l'espectacle, ja es va poder constatar que el ritme no seria el punt fort de la vetllada. Les presentacions de Matabosch semblava que no en formaven part; sense emoció, mecàniques, no donaven continuïtat a l'excitació que despertava en el públic el que veia a la pista. La resta de la primera part va ser excepcional. La contorsionista nord-americana Sasha va demostrar una elasticitat i un domini del cos excepcional, i la precisió en l'execució va quedar clara quan va tibar, amb els peus, la corda d'un arc, i va enviar la fletxa al cor d'una diana no gaire més grossa que un plat, situada a sis o set metres de distància. Uns centímetres de desviació i hauria deixat sense bateria la banda del mestre D'Angelo, que tocava en directe. L'embadaliment del públic va tenir continuïtat amb el Duet Dam, amb un número d'una gran plasticitat, proper al patinatge sobre gel, però sense patins. El contrast de la parella accentuava la poesia del moviment. El portador, fort i segur, manipulava la seva companya, menuda, etèria, com si es tractés de plastilina, de manera que la sensació de fluïdesa i aparent facilitat amb què executaven l'exercici, d'una gran dificultat tècnica, amb llançaments molt arriscats, resultava hipnòtica. Després del Duet Dam, la parella Bamboo (Kazan), Iuliana i Rustem, va fer seu l'espai aeri de la vela, amb una perxa suspesa a uns deu metres d'altura. Les giragonses de Iuliana, suspesa en el buit i només subjecta per la boca a una mena d'arnès que la unia amb Rustem, enganxat a la perxa, feien venir calfreds. Van tancar la primera part els Germans Rodríguez, icaris del Salvador. El gran, Jonathan Josué, es reclina en una banqueta i el petit, Juan Alejandro, que podria ser el minijo de David Bisbal –juguen amb aquesta semblança, i això, juntament amb un cert desvergonyiment, els fa simpàtics per al públic–, s'enfila als seus peus i comença a giravoltar, en tots els sentits, a una velocitat vertiginosa. Precisió, força i habilitat per a un dels números més sorprenents de la nit, que no van poder coronar, però, amb el doble mortal, un exercici que havien preparat per estrenar-lo a Figueres. Potser avui, o també demà, perquè són ferms candidats per a l'Espectacle Or. Això sí, és urgent reemplaçar l'intèrpret del popurri de temes de Bisbal en directe. Quins esgarips! Entreacte.
La segona part va mantenir el nivell de qualitat. La vietnamita Thu Hien va demostrar una perícia com a funambulista, a la corda fluixa, que li va valer una de les ovacions més sentides de la nit, així com el duet nord-americà de trapezi fix Daring Jones, amb una proverbial seguretat en l'execució d'exercicis de gran risc, a sis o set metres de terra i sense xarxa, i efectes visuals que també els acosten a l'Espectacle Or. Els russos Markins i la Troupe Grechushkin, aquests la versió circense de Set núvies per a set germans, amb la doble barra russa, van tancar una vetllada que va ser un èxit rotund.
