Un concert extraordinari

La crítica musical –i la de les altres arts–, especialment al nostre país, és un exercici de venedors il·lustrats que acostumen a no tenir els coneixements mínims que exigeix la seva tasca: jutjar art. És un mal antic. Per exemple, han estat ells els que han dictaminat que la història de la música es dividia en determinats períodes: barroc, classicisme, romanticisme, etc. Així, els francesos, per exemple, van determinat que el Romanticisme va néixer a França el 1830, incloent-hi el nom de l'obra que l'inaugurava. No sabent com anomenar l'inexistent període, es van inventar l'impressionisme i, a continuació, el nacionalisme musical. Des de temps immemorials podria dir-se que el cabdal de la música dita popular –senzillament, d'autor desconegut– ha estat la base d'una immensa quantitat d'obres de grans compositors i ha evolucionat amb ells. Però l'Art (així, amb majúscules) és una de les grans fites del pensament humà i gairebé podríem dir que és potser l'aportació més important a la seva evolució: l'autèntic ésser humà. I amb ell, el desenvolupament del coneixement –del qual l'art és un dels més poderosos motors–, ja que, com deia Engels, “la natura pren consciència d'ella mateixa”. Que nosaltres sapiguem, som l'únic animal pensant. Creure –com han dit i admès nombrosos “crítics”– que l'art, o determinat moviment artístic, pot limitar-se a un sector geogràfic, és senzillament una estupidesa. I ho dic perquè van ser ells, els savis crítics, els que van crear l'“escola” nacionalista musical, sense assabentar-se que la música popular ha estat sempre i a tot el món el pivot central de l'evolució musical. A més, l'art musical –l'art més abstracte que existeix– és la demostració que, en exercir aquesta feina, l'home, aquest simi evolucionat que som al cap i a la fi, s'ennobleix.

Dic tot això per comentar que executar bé la música d'aquest gran compositor que és Frederic Mompou ho pot fer qualsevol, des d'un esquimal a un hotentot... només si és un gran músic. Però aquest tipus d'éssers humans, desgraciadament, no abunda, tot i que els crítics lloïn la genialitat de tal o qual interpretació. Fins al dia d'avui –i ha estat un llarg camí en els meus 88 anys de vida, dedicats a la música des que tinc consciència d'estar viu–, he hagut d'esperar a aquest concert de Josep Colom per valorar amb justícia la música d'aquest gran artista que va ser Frederic Mompou –les tres o quatre interpretacions gravades que posseeixo queden molt per sota del que vaig escoltar dissabte a la nit–, caminant juntament a Chopin i Debussy en una encertada companyia que situa Mompou a l'alçada que sens dubte es mereix. Per assolir aquesta alçada, cal tenir el meravellós esperit interpretatiu de Josep Colom i això no és gens fàcil, us ho asseguro. Hem escoltat un pianista que, sens dubte, està a l'alçada dels grans d'aquest segle. És un músic amb llenguatge propi, un bell i perfecte llenguatge.