Variacions intimistes

Amb la capella de Sant Nicolau plena i amb l'única il·luminació que projectava la creació de Bill Viola va començar la vetllada que tenia en el pla musical la interpretació de les Variacions Goldbeg BWV de J.S. Bach. L'obra, que comença amb una ària de trenta dos compassos de caràcter tranquil i amb un esquema harmònic que coincideix amb el de la xacona, segueix amb trenta variacions per després acabar de nou am l'Ària da Capo. En total trenta-dues peces, el que coincideix amb el número de compassos de la pròpia ària. Això és un primer símptoma que l'obra està construïda tenint en compte les proporcions. Després de cada dues variacions s'hi troba un cànon (el primer a l'uníson, després a la segona, i així successivament) i en el lloc on s'hi hauria de trobar el darrer cànon (a la dècima), Bach hi escriu un Quodlibed (literalment, qüestió a dilucidar), preparant el tancament de la forma abans de la repetició final de l'ària.

Diego Ares va afrontar l'obra des d'un punt de vista intimista, més com una expressió del seu propi interior que no explorant tot el detallisme que hi ha en el llenguatge que Bach va usar per a la factura de les variacions. El més destacable de la versió que va oferir Ares va ser la manera d'articular aquells passatges de més virtuosisme tècnic, en els quals va mostrar una gran pulcritud en la seva execució. Tot i que el jove clavecinista gallec va oferir una bona interpretació d'aquesta monumental i singular obra, la lectura que en va fer, més atenta als elements de caràcter ornamental que a la direccionalitat del discurs musical, no va afavorir que sorgissin amb claredat les grans línies de l'entramat contrapuntístic, i va diluir en gran mesura el contrast expressiu que Bach va conferir en cada una de les variacions.