Crítica
teatre
El més cretí
És l'hora de crear una plataforma contra els versos buits, contra la distracció enganyosa, contra la hipocresia de llibre! Aquest manifest el subscriurien tant el dramaturg Elomire (anagrama malintencionat de Molière) com el bufó Valère, i el príncep Conti del muntatge La Bête. Ben segur que tindria la firma de David Hirson i del director Sergi Belbel. La paradoxa és que els personatges actuen de manera antagònica a escena i l'autor i el director (i molts altres) es posen en qüestió amb aquest text, que apunta però no dispara: es queixa del comediant que crea sense intenció i se subjuga a les interpretacions que vulgui el públic, amb una peça que es deixa seduir massa pel joc ampul·lós i només extreu un bri d'emoció amb un plany silenciós d'epíleg.
Cal dir que la primera part és divertidament amable, amb un Valère (coratjós Jordi Bosch, que ha assumit en pocs dies un personatge d'abast gegantí) que no deixa badar boca a Elomire (Jordi Boixaderas) ni Bejart (Carles Martínez). El llarg monòleg del comediant els obliga a romandre en un estat congelat, que produeix estranyesa. Millora quan Valère els asseu a l'escala i els amanyaga d'adulacions vàcues. La resposta d'Elomire, incorruptible però més mesurada en la sintaxi i els gestos, és resposta amb un Valère expressiu que aguanta bé el xàfec. El vers dringa divertit amb unes rimes que enganxen: labor ingent, la de Sellent (perdó per la rima fàcil). El quid de l'obra es produeix en la segona part, quan el príncep raona per què vol casar el talent insolent de Valère amb la intel·lectualitat de perruca d'Elomire. Els actors de la companyia, als quals la producció no permet superar el paper de gerro (vestint els marges de l'escena, interpretant una paròdia beneita o pronunciant unes rèpliques primes, de comiat), abandonaran el seu messies d'escena (no se sap si perquè ja no hi confien o per l'escalfor de seguir acollits a cal mecenes).
Els artistes blasmen que els governen els cretins, però ells mateixos en són responsables si no s'atreveixen o no saben treure la bena dels ulls dels seus protectors.
Xavier Albertí, director artístic del TNC a partir del curs vinent, va revelar a la conferència inaugural del curs l'Institut del Teatre fa uns dies la clau de l'engany al teatre: els espectadors, els ciutadans, hi van deliberadament a ser enganyats. No per a un gaudi lúdic, sinó per poder-se identificar amb la trama o quedar amarat d'emocions. Aquest correctíssim muntatge de La Bête queda lluny, però, dels dos objectius.