El ‘Sunyer' de l'anell

Arrenquem amb l'anecdotari. El director del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, s'adonava tot parlant amb la premsa de Barcelona, ahir al migdia, que no portava l'anell de casat. Resulta que se'l va haver de treure per a una operació a l'espatlla el 10 d'octubre passat, i no el va trobar en falta fins llavors. El Temporada Alta, és clar, el fa centrar el dia a dia (a part de les sessions de recuperació) en activitats molt més enllà de la seva vida familiar. Salvador Sunyer és escoltat arreu. Pel seu entusiasme i per un motor teatral arreu d'Europa (i ja amb un peu posat a l'Amèrica Llatina), i per la seva mirada sense contemplacions en allò que fa i en allò que veu equivocat. Una altra cosa és que la seva correcció li permeti escampar-ho als quatre vents. Sap ser discret i entusiasta alhora.

El Temporada Alta s'ha convertit en el festival del més difícil encara. Cada any hi ha nous reptes i, en comptes de refredar el seu públic, encara l'esperona més. A vegades són petites jugades de peó, a vegades marcades jugades d'enrocament al rei. Ha estat el millor Temporada Alta? Per poder-ho assegurar cal una perspectiva de molts més anys. I també la capacitat de multiplicar-se per seguir els 90 títols d'aquesta edició. El mateix Sunyer admet que hi ha tres peces en què no ha pogut entrar de cap manera. Una és Tebasland, per alguna companya de la crítica “el millor del festival” (respecte a les 26 peces vistes). Si la programació internacional (aquest any, capitanejada per grans noms del teatre europeu i per joves inquiets de l'Amèrica Llatina que marquen pautes que seran convenció d'aquí a pocs anys) és sempre garantia d'interès, la producció de casa també ha donat prou bons resultats. Terra baixa (ara, al Borràs) demostra que és alguna cosa més que un one man show: és un cant a la tradició teatral de casa. Monstres, de Xavier Bobés, és una peça que des de l'orfebreria artesanal ja ha demostrat gran interès per als programadors internacionals. El cap de setmana dels programadors s'intueix com una eina clau. També han destacat treballs com El president (encara a la Sala Tallers del TNC), amb una Rosa Renom esplèndida i un Francesc Orella d'ofici. Impro-concert for a dancer, amb Shantala Shivalingappa i Ferran Savall, és una peça que atrapa per la seva marca personal (des d'avui al Mercat de les Flors).

Un festival toca tecles de molt diversa índole. Els grans formats com Teixint la pau (Knitting peace) o Rudo són dues de les peces comptades de circ però que han fet bo l'interès per aquesta disciplina més enllà del més difícil encara. També per una sensibilitat extrema sobresurten peces com La máquina de la soledad (un bombó) o la sorpresa del #FF80, Tarannà. Les lectures són sempre subjectives, però està clar que avui qui marca pauta és el senyor de l'anell (!) i el seu equip. Incansables. Compartint el seu tresor.