Inquietant aurèola ambigua

El millor de la posada en escena d'aquest Prendre partit és l'honestedat amb què aborden un muntatge ja de per si molt ben travat. Josep Maria Pou és aquest director d'orquestra investigat per les tropes aliades que ha actuat davant de Hitler i que ara és interrogat per saber si ha estat col·laboracionista amb la barbàrie. Des de la primera rèplica es fa referència a Wilhelm Furtwängler però aquest no apareix fins quasi una tercera part de la peça. Això fa que el públic ja estigui previngut quan aquest apareix. I les seves evasives puguin fer trontollar el judici preliminar.

La fredor amb els vidres trencats, el disc sonant Beethoven i uns focus disparant feixos intermitentment evoquen els llums de control de les trinxeres, dels camps de concentració jueus. La monumentalitat de l'edifici contrasta amb la migradesa del despatx. Ronald Harwood centra la mirada en la impotència d'aquest director revestit d'una aurèola de fama i alhora d'ambigüitat moral. Però la peça pivota sobre les espatlles d'un insensible Major Steve Arnold (Andrés Herrera, empàtic i antipàtic alhora). Aquest és el que lluita per trobar les proves i fer-les consistents davant de la unànime adulació pel talent de l'artista. Els altres personatges amaguen uns secrets dolorosos al pit que només revelaran després de ser fustigats, reivindicant dignitat. Les interpretacions són mesurades, deixant buits als personatges volgudament perquè el públic construeixi una opinió concreta, matisada per una gamma de grisos. Entre el suport als nazis i l'heroisme hi ha la supervivència.