Crònica
El dia després
Olesa pretén fer amb ‘Fang i setge' una segona ‘Passió'
La Passió d'Olesa de Montserrat ha cedit l'escenari a la voluntat d'explicar una altra passió dolorosa per una Catalunya molt sensible al dret a decidir: Fang i setge és una mirada èpica i monumental al setge de Barcelona de fa 300 anys. Es va estrenar la nit de dissabte. En l'ànim de la gent, es va percebre la voluntat inicial (un clam silenciós d'In-Inde-Independència en un fosc d'escena i uns bravos quan Villarroel reclamava, en castellà, la llibertat per Catalunya) i l'emoció final, amb la derrota i el naixement del compromís més tendre enmig de la mortaldat al Fossar de les Moreres. (També Wadji Mouawad necessitava a Cels, generar un naixement després de l'atemptat dels joves de tot el món als museus, per donar una sortida a l'esperança i, en certa manera, a la dignitat). El director del muntatge és Joan Font. Les ombres dels gegants i alguna màscara ho fan evident. També el dolor per veure una biblioteca cremada. Amb Comediants ja va clamar el cel per l'incendi de la biblioteca de Bagdad a Les mil i una nits i com els ciutadans els van mirar de salvar: “el gènere sempre es pot reposar, però els llibres...” es lamenta un devot comerciant de teles interpretat per un, sempre encertat, Oriol Genís.L'autor, Marc Rosich, cedeix la guerra als joves anònims (interpretats per Marc Pujol i Jordi Llordella); el dubte, al terrissaire (Albert Gràcia); i la valentia a les noies (Neus Pàmies, Aina Sánchez i també Aina Quiñones).
Fins a un centenar de persones interpreten aquesta peça monumental amb una música que viatja de l'èpica (Arrisquem), a la rumba festiva o a l'emotiva per il·lustrar els sentiments dels personatges que defensen casa seva amb els seus companys d'armes i d'amors. Salvador Brotons desplega una paleta variada de partitures que sonen com un guant en un escenari d'uns 25 metres (!) de boca amb constants moviments d'escenari que puja, baixa, gira, es desplega i, fins i tot trasllada un núvol i una pluja a la platea. A l'obra, Casanova i Villarroel cedeixen protagonisme als ciutadans de Barcelona (inclosos els oportunistes polítics). Aquell 11 de setembre, després de la pluja, va caure un xàfec de pòlvora a Barcelona. Hores després, la ciutat renaixia, conscient que la llibertat és un bé propi. Catalunya celebra 300 anys d'aquella derrota. Ara, el teatre de la Passió d'Olesa pretén fer de la funció de dissabte una tradició tant ferma com la de la Setmana Santa: Després d'una mort, una resurrecció. Amén.
