Encertar la clau del pany

Eduardo di Filippo és un amant del teatre popular i, paradoxalment és el que respira millor a l'opulenta Sala Gran del TNC. No es distreguin perquè aquesta és la millor producció vista, en anys, a la Sala Gran, on el continent habitualment es menja el contingut. Certament, hi ha hagut grans treballs (com el de Doña Rosita la soltera de l'any passat) però cal remuntar-se a una monumental Agost (2010) o Barcelona (2013) per celebrar una peça que s'hi adigui tan bé. Lluís Homar es troba en estat de gràcia. Definitivament, després d'un sublim Terra baixa (T. Alta, 2014) ara demostra una gran intuïció amb aquest nou muntatge que juga amb la confusió de la metateatralitat per enamorar el públic. Només el seu monòleg d'arrencada ja desarma qualsevol opositor. És d'una frescor, d'una ironia (rient-se de l'excés d'una sala com aquella, precisament), que ja sedueix.

El plantejament d'aquesta comèdia, que insinua el valor del Teatre (en majúscules, per diferenciar-lo d'altres funcions menys ambicioses) en la vida. Sigui la d'un ciutadà del carrer o la de tot un prefecte que, prepotent, es creu amb la raó absoluta i li indigna ser considerat esquer per omplir platees. Aquest fidel propòsit el fa amb una acció que arrenca riures espontanis (tot i ser l'estrena, en la que es palpa sovint un ambient gens propici).

De fet, Di Filippo ja va triomfar amb el Dissabte, diumenge i dilluns (2002), que consta com un dels èxits més destacats a la Sala Gran. Però és que Homar no es rendeix a la monumentalitat, a l'espectacularitat de l'espai. Tot i que durant l'escena es mouen grans volums (com en les típiques inauguracions dels equipaments) per demostrar la capacitat tècnica, en realitat fa un clam al teatre pobre, a l'escena dels personatges perdedors, honestos, lluitadors, solidaris davant del prefecte. Joan Carreras signa un geniüt personatge, que viatja de l'enuig a la complicitat amb Oreste Campese, el director de la troupe (Homar) i al deliri amb els equívocs finals. De l'autoritat a l'autoritarisme fallit. Mouen les regnes de l'acció els dissortats actors que, en cap moment actuen per venjança ni demanen almoina, sinó que fan valer el valor de la ficció per mostrar la realitat.

Els altres intèrprets estan genials. Sigui amb poc més d'una rèplica (Victòria Pagès) o amb tot un devessall de discurs (Andreu Benito) que s'explica com el mossèn cabut mentre va deixant peles de castanyes per tot arreu. Mar Ulldemolins aporta el personatge més tràgic (aparentment foll). Fa callar fins les estossegades.

Menció a part mereix Lluís Villanueva, estirat fins a l'extrem (porta la perxa posada dins l'americana?). Orgullós del seu paper de secretari de misèria (ben divertit). També fa riure Pau Viñals (de Puck maquinador a El somni d'una nit d'estiu ha saltat a un uixer beneit). Tot roda sense aturador. Com un gran travelling. El forat del pany és l'obra que pretenien representar. El prefecte no ho vol veure. Gràcies a això, Homar i companyia delecten tota la Sala Gran. Han trobat la clau per ser divertits i ben pròxims.