Mestre Jaume Teixidor

Quan havien deixat de repicar puntualment les campanes de la catedral, ha esclatat la segona tronada –efectista i encesa pel sistema de l'avió, habitual en la desapareguda cloenda pirotècnica del carnaval–. Lluís Gavaldà havia proclamat una Catalunya lliure des del balcó de l'ajuntament, crida aplaudida per l'alcalde. La festa entra en les seves hores més intenses, es fa efímera de tan ràpida que passa, se'ns escapa de les mans quan ni tan sols l'hem abraçat. Els elements més estimats, els gegants, inunden Tarragona. I l'Amparito Roca, pasdoble torero que les bandes militars de guarnició tocaven a la plaça de braus, ens identifica com a teclers i tarragonins. Com si la història tingués alguna previsibilitat, el seu compositor, Jaume Teixidor (1884-1957), músic barceloní i brigada director de la banda del regiment 68 de Melilla, que el 1924 havia passat a conduir La Primitiva de Carlet (País Valencià), va estrenar aquesta peça al teatre El Segle de Carlet, precisament al setembre, el mes de Santa Tecla. Era el 1925 i Teixidor el dedicava a una alumna seva, Empar Roca (1912-1993), amiga de la seva filla Maria Teresa, i a qui donava classes. Ves per on, Santa Tecla ha d'agrair el seu himne oficiós a un militar i confessar que la tauromàquia popular ha tingut un pes cabdal en la història de la ciutat. La toponímia del carrer del Cós del Bou, la via per on els tarragonins corrien davant els bous, evidencia aquesta relació amb la festa popular dels toros, molt abans que la plaça de braus arribés a existir. De fet, fou el mestre Josep M. Arnau qui als anys vuitanta dirigia la banda Ciutat de Tarragona, també músic militar de professió i de procedència valenciana, qui féu possible la interpretació contínua del pasdoble Amparito per Santa Tecla. Em sembla oportú recordar-ho en uns dies en què comprovem com les signatures d'actes i elements de la festa es van autoatribuint de manera compulsiva, tot oblidant que el patrimoni immaterial no és obra d'autor sinó resultat cooperatiu. La vigília de Santa Tecla el seguici tornarà als carrers al ritme de l'Amparito i d'altres tonades populars. Ara que commemorem el bicentenari de la guerra del Francès, hem de dedicar unes frases als elements que després de la destrucció de Tarragona, volada per l'exèrcit francès, foren capaços d'engegar novament el seguici. Eren els gegants vells del 1825 que havien substituït els anteriors del gremi de fusters i ara les peces més antigues que surten en la festa; el ball de diables, que havia passat de les mans dels teixidors a les dels boters; el ball de les gitanes reprès per un grup no gremial; el ball de valencians, que evolucionava des de la dansa coreogràfica a les torres; i la moixiganga, que, nascuda en els temps de la il·lustració del set-cents, revivia la celebració gran de la ciutat, il·luminant l'entrada del braç de Santa Tecla amb les seves atxes i figures.