Nova icona per a la ciutat?

La veritat, el tema del rei que vomita, que és molt seriós, té un vessant –o dos– que em fan riure. Em trenco de riure perquè tothom està més preocupat pel que li passa al darrere que no pas al davant.

Però el que em fa més gràcia –de fet, em cargolo de riure cada cop que hi penso– és la nova vida que podria arribar a tenir No vestit per conquerir. Imagino aquesta obra erigint-se en la nova icona de Barcelona, que, a banda del drac, o llangardaix, del parc Güell, i des que Cobi i Petra es van retirar, mai ha tingut una imatge identificativa tan digna d'esdevenir un clauer com els de la torre Eiffel. I, a més, seria representativa de la Barcelona moderna que lluita contra la censura –o ja em faig un embolic, de la Barcelona conservadora que censura? O potser de la Barcelona progressista que evita que hi hagi censura de la Barcelona conservadora tot censurant perquè així ningú s'escandalitzi ni de la censura ni de la no-censura? Al camerino dels Marx m'entendrien–. Aquesta Barcelona moderna –o conservadora– va destituir ahir els comissaris del Macba i va acceptar la dimissió del seu director. Això ja no em fa tanta gràcia perquè evidencia que al model i als plantejaments del Macba encara els falta coherència. I ho ha destapat una obra que no ha estat qüestionada ni per la seva qualitat ni per la seva procacitat sexual. La por del censor o censors ha vingut per la part de no ferir la monarquia. Si volem un museu d'art contemporani hem de tenir prou coratge per acceptar el risc de ser moderns i contemporanis. I si som prou llestos, a més de conservar la dignitat, en podrem treure profit. Insisteixo, el nou Macba que ha de sortir del procés de canvi podria tenir com a símbol –seu i de la ciutat– la imatge de l'obra. A la botiga del museu i a les de la Rambla se'n podrien vendre reproduccions fetes simulant el trencadís de Gaudí. Un emblema que ens recordaria on ens porta la censura,