Emoció trepidant

Un bombó. Semblava que el públic jugués amb les cartes marcades, perquè ahir a la tarda ja estava pràcticament exhaurida tota la temporada. Insòlit. Hi ha ajudat que sigui un llibre de culte que molts han llegit en la joventut i també que el defensi Julio Manrique amb els seus companys habituals (i amb un Pol López que torna a recordar la fragilitat d'Ivan i els gossos). La posada en escena és trepidant; no deixa que el raonament obsessiu de Christopher (autista adolescent) encalli la trama i manté la tensió, tot transformant els codis dels moments de col·lapse del protagonista. La bateria, el piano, el violoncel un color indispensable, així com la pluja de números primaris.

Tot respira a través del batec del noi, que apareix al costat del gos d'una veïna, que ha estat assassinat amb una forca, i que decideix emular el seu Sherlock Holmes per descobrir el criminal. Si en la primera part la trama és el motor, les conseqüències de conèixer la veritat porten a un viatge iniciàtic quasi suïcida d'aquest heroi d'idees nítides i mirada torta. Si Pol López sap trobar la sintonia amb un aire tràgic i simpàtic alhora d'aquest noi autista, la resta de la companyia serveix l'actitud perquè en cap moment la peça s'encalli; tot flueix cada cop a major ritme, no té aturador. Aïllades les incògnites d'una equació, trobar el resultat és mecànic i ràpid en el cervell d'aquest noi. Sobta que, tot i la velocitat, la peça se sàpiga aturar per insinuar les emocions dels personatges, generalment bons (la interpretació coral de la companyia respira empatia, no hi ha rebuig per l'autisme) però maldestres amb aquesta relació tan difícil: Protegir és tant dolent com mentir.