Crítica
teatre
Un pot petit d'amarga confitura
No podia ser d'una altra manera. El treball minuciós de La voix humaine demana una dramatúrgia subtil que doni reclams auditius, visuals, de maquinària escènica i, sobretot, interpretatius perquè esclati el drama d'una separació sentimental dolorosa. La peça aconsegueix tensar tots els fils i afinar les actituds per desplegar un veritable catàleg d'emocions.
Ivo van Hove va deixar abatut el públic que va voler entrar a la maratoniana Tragèdies romanes del 2013. Era un treball mastodòntic, cuidat amb detall, en què el públic podia seure i transitar per allà on passaven els actors. Seure al costat d'un Coriolà no deixa indiferent ningú. I més quan vestien de carrer argumentant amb el pes de la macropolítica actual. Les morts físiques d'abans (convertides a l'escena en una mena de polaroid zenital) són ara cementiris a les catacumbes dels partits.
L'any següent va ser més controvertit per aquell Fountainhead; tenia un discurs trampós, perquè la segona part s'allargava sense motiu aparent (la càmera zenital no il·lustrava els morts sinó escenes tòrrides de dormitori) i per l'excés en desplaçar una rotativa per a una efectista escena final (el que s'intuïa com una despesa insultant, a casa).
Ara, Ivo van Hove ha ensenyat la seva capacitat de moure's en la nuesa, que no en l'austeritat (només cal valorar el cost d'un finestral immens). Qui no s'ha quedat mirant per la finestra esperant que passi la seva exparella? Doncs ara el director convida a mirar-nos (sí, un voyeur en tota regla) en aquest temps mort, estèril, d'il·lusió ofegada i de futur angoixant. Vòmit de desesperació. Confitura holandesa ben amarga en aquest preciós pot petit.