Fantasmes juguen i guanyen

El capriciós temps juga una partida d'escacs amb la saviesa teatral de Peeping Tom a À louer. El Festival Grec de Barcelona ha tingut la vista de posar-hi el taulell aquests dies al Mercat de les Flors perquè siguin les ombres fantasmagòriques les que coreografiïn els moviments. L'ha encertada en posar Peeping Tom com un dels caps de cartell del festival. La companyia aconsegueix ajuntar la sorpresa més màgica amb la dansa més elàstica amb uns personatges misteriosos (fins a esdevenir còmics). La dansa i la dramatúrgia de Peeping Tom té una mal·leabilitat extraordinària, tot sembla dúctil en la mirada d'aquesta companyia que s'atreveix a presentar punts de comicitat en passatges que poden ser valorats per dramàtics i, fins i tot, tràgics. Amb una extraordinària eficàcia saben generar miralls dels personatges en temps diferents, Transformar l'espai fins a convertir-lo en la mateixa sala ones representa. És una proposta que es pot considerar irònica, amable, còmplice amb l'espectador tot i que cruixen alguns quadres per la seva negror o, si més no, pel dolor que deu infligir moure's amb unes posicions irreals.

Peeping Tom genera un espai molt obert, oníric, de conte de por, que convida l'espectador a construir a partir dels fragments que s'ensopeguen, aparentment de forma accidental però amb un calculat tempo. De fons, hi ha una reflexió sobre la provisionalitat de tot. Per això, tot és com si fos de lloguer. Les mansions familiars sempre acaben venent-se. La soprano d'èxit sempre caurà en el fracàs (Montserrat Caballé la desbanca en la versió barcelonina). Els criats, sigui sota la forma de ratolins o d'escarabats, sempre tindran un secret desig per la dona que controla l'ordre i la correcció. El temps és inexorable, i el fill es farà vell, i els criats acabaran tenint retrats al saló de casa. No és falsa, doncs, la tesi de Txèkhov en L'hort dels cirerers. Sembla que el que no canvia mai és el dibuix del terra amb rajoles a mode de tauler d'escacs. La partida està servida.

La companyia té un repartiment molt estable. Però saben combinar molt bé els protagonismes de cada un d'ells. Amb els mateixos rostres, sembla que multipliqui la seva companyia perquè dóna l'oportunitat als artistes a disposar de rols molt diferents. Probablement, aquesta estabilitat permet que les gires es puguin encavalcar amb altres obres de repertori, sense que causi cap trasbals en la producció.

Que aconsegueix meravellar (el sofà que arrossega éssers recorda el de La Veillée des Abysses de James Thiérrée: TNC, 2007) L'espai, aparentment buit i simple, va ensenyant els seus racons. Tot té un gag que l'espera, un gir dramàtic que permeti una nova composició de lloc al públic. Sempre hi haurà una nova oportunitat al Grec del 2016 (Ramon Simó aposta per una relació estable amb Peeping Tom) o, en una futura edició del Temporada Alta (que ja va presentar À louer el 2011). No és casualitat. El 2012, ja va meravellar amb 32 rue Vandenbranden i l'any passat van retratar una fosca residència subterrània a Vader (Pare), premi de la Crítica 2014 en la categoria d'espectacle de dansa internacional.