Què se n'ha fet, d'aquelles flors?

En un lloc incert dels Balcans un rètol ens assenyala que som benvinguts a l'infern. La guerra s'ha acabat, però els membres de les diverses organitzacions no governamentals intenten establir un cert ordre davant les ruïnes d'un conflicte que ha generat el caos, la misèria moral i una tensió que no s'ha acabat de resoldre. Un dia perfecte pot ser vista com la història d'un viatge de vint-i-quatre hores cap a l'infern de la postguerra balcànica o com una reflexió sobre com el treball dut a terme per les ONG és com els esforços de Sísif. Per molt que lluitin els cooperants, el seu esforç és inútil i allò que compta a l'hora de la veritat és trobar la dignitat del combat.

La principal virtut d'Un dia perfecte, de Fernando León de Aranoa, radica en el fet que el cineasta evita tot discurs èpic per tal de treballar en un registre més planer i conduir el conflicte cap a un territori discret, gairebé minimalista. L'eix central de la història és la lluita dels membres de l'organització Aid Across Borders per tal d'aconseguir extreure un cadàver de l'interior d'un pou i evitar que l'aigua d'una àmplia regió muntanyosa es contamini. En la primera escena, els cooperants es troben amb el mort i al llarg del seu periple volen convèncer a qui sigui per arreglar una situació impossible.

Al costat d'aquest eix central sorgeixen algunes altres històries, com la d'un nen que busca la seva pilota i que serveix als protagonistes per tal de descobrir la seva llar i la seva depauperada situació. Malgrat trobar-nos a l'infern i estar perduts en un escenari bèl·lic, no hi ha cap tret, ni cap explosió. La violència és a l'aire però no és visible.

Les virtuts de contenció de la primera producció amb estrelles internacionals de Fernando León de Aranoa no fan que voli, ni que assoleixi els seus benintencionats objectius. Hi ha un tractament en els personatges i en les situacions que no acaba de tenir la dimensió de versemblança desitjada i que fa que tot grinyoli constantment. A vegades, fa la sensació que en lloc de ser una lúcida mirada sobre la dificultat de despertar del malson després de les guerres, sigui un afegit de tòpics marcats per un cert to poc creïble de bondat. En els primers moments de la pel·lícula ens trobem amb una cooperant francesa que té por davant de la mort, con si no tingués consciència d'ella mateixa. Més endavant, l'aparició d'una altra cooperant serveix perquè sorgeixin les cendres d'un vell amor. La presència d'una pistola en un camp de joc de nens sembla crear una tensió inútil que no acabarà de funcionar.

Hi ha una certa escriptura mecànica del guió que provoca que les bones intencions es dilueixin i que Un dia perfecte no sigui ni la pel·lícula de denúncia esperada, ni la comèdia, a la manera de MASH de Robert Altman, que determinada crítica americana esperava quan va projectar-se a Canes. En els moments finals, sota la pluja sentim la cançó Where we have the flowers gone? (Què se n'ha fet, d'aquelles flors?) i la malenconia dels anys hippies s'instaura en el cor dels Balcans.