Aire i terra d'Irlanda a Barcelona

Irlanda ronda per Barcelona. Al Romea es convoca l'aire, l'amor tràgic, el fill que ha d'entendre com la seva bona acció es transforma en mort. A l'Espai Lliure, en canvi, es decanta per l'intent de curar ferides, per una violència sempre latent, i només s'hi pot conviure. La sang, la terra, la violència es concentren en un pub que té poc d'aire ancestral on es despleguen històries a partir d'una explicació sinuosa (com també es pot trobar a El bon lladre a l'off del Romea, encara fins al 12 de juny). Aire i terra, terrorisme latent i conseqüències d'una violència mai apagada. Raó de la mort i plors per la reconciliació. Un díptic casual de la cartellera que traspassa el raonament i l'emoció des d'òptiques antagòniques.

Broggi es decanta per una altra història èpica i tràgica al Romea: Els cors purs. Artigau i Broggi uneixen dos contes amb ressons melancòlics, de pèrdues, entre Joyce i Kessel. Cal anar preparat a ser seduït i obert al fet que potser no es trobaran les continuïtats de tots els personatges. El fill Gerald de la novel·leta de Kessel és el marit que fa el discurs nostàlgic, en el de Joyce. La neu, que tot ho emblanquina, fa la resta.

El treball actoral parteix de partir-se la narració, mig representada. Hi ha més diàleg que en La mort d'Ivan Ílitx i la narració no fragmenta tant les frases. Els actors no s'intercanvien personatges però sí que en mantenen uns quants de diferents que, paradoxes del teatre, es convoquen en un mateix escenari dècades diferents. Per això cal advertir que, per a un espectador despistat, és complicat seguir quan Gerald és fill i quan torna a ser el marit de Molly. A Els cors purs hi ha la voluntat de mantenir un quadre preciós, tuls que reprodueixen imatges nevades, quadres feréstecs, solitaris, freds, desangelats. La quietud és una característica i també aquells instants d'ingravidesa. És bonic veure com tot es juga amb elements ben artesanals. Fins les intervencions musicals juguen a favor d'explicar el conte de la manera més preciosa possible, buscant l'exquisidesa, la pausa, la nota afinada, la imatge de postal.

És en el text de Kessel on es planteja el veritable conflicte.Broggi busca altres maneres d'explicar sense trair el seu gust per la fusteria teatral més autèntica, de politges i pintes des d'on pugen i baixen elements a vista del públic. Si Al nostre gust hi va haver un cert empatx de rèpliques que s'amuntegaven sense que els actors sabessin des d'on dir-les, en aquesta altra obra es limita a explicar amb una cadència volgudament lenta, assaborint noms i cançons. Del trio d'actors, la veu de Miranda Gas, certament, atrapa, mentre que Borja Espinosa desgrana uns personatges sempre penedits de les decisions i Jacob Torres gaudeix d'una varietat de personatges que li permet veure una pàtina més gran d'emocions, tot i que el to del seu discurs és de diapasó, mesurat amb els versos dels companys.

Madico proposa un quadre antagònic, de notable intensitat i una violència latent en segon pla. Amb la capacitat de saltar dels fets mundans als de gran transcendència, el muntatge ensenya les ferides del terrorisme: les evidents (que rebenten aparadors i esquitxen de carn de víctima el carrer) i les més profundes (que mantenen la ferida oberta, supurant odi i incomprensió durant anys). Els arguments d'un “soldat” en guerra en contra d'un sistema polític imposat (sigui quin sigui) respon a paràmetres comuns i l'autor els sap relacionar. El conflicte és irreversible. La humanitat no podrà evitar-lo però sí que ha d'aprendre a conviure-hi. L'oralitat dels personatges principals al pub, amb uns monòlegs que saben transportar l'espectador i imaginar-se els quadres i les víctimes de l'explosió és un altre dels grans reclams de la peça.