Crítica
teatre
Una ambició honesta, un conte èpic i tràgic
Marc Artigau relata molt bé les escenes d'estovalles posades, ben casolanes. Ara ha volgut construir una èpica tràgica i incontrolable fent projecció del mirall entre uns joves d'Orient i un d'Occident. És honest quan diu què coneix i què desconeix.
És ambiciós quan vol dominar totes les regnes amb unes rèpliques que van de la ironia cínica o la romàntica a la més desesperada.
Artigau vol donar la primer persona als dos antagònics, Caïm i Abel, dotant-los d'una part de la peça per a cadascú. Ho fa tot transgredint, amb tota la intenció, les raons dels personatges bíblics. Es tracta de veure els diferents punts de vista, les motivacions culturals, les formes d'enamorar-se o de fer-se estimar. Són tots, uns mortals (amb alguna dosi màgica, de captar ànimes) que generen gran empatia. Potser la fusteria escènica acaba ofegant un pèl algunes interpretacions que els costa trobar profunditat per un continu canvi de rol. Cal celebrar la calidesa de Berta Giraut (en els papers de mares); la frescor amb un notable humor negre de Lluís Villanueva, així com la fortalesa dels personatges femenins de Clara de Ramon. Jordi Figueras, Marc Rodríguez i Sergi Torrecilla hi aporten ofici, suporten els eixos del pes dramatúrgic, i això els allunya, puntualment, de la profunditat.
L'autor i director controla molt bé la ironia per rebaixar la nostàlgia (com ja va demostrar en Aquellos días azules) o quan dota l'escena íntima d'una intriga magnètica (Un mosquit petit). Ara ha volgut fer un salt, amb el permís de La Perla29. Cal celebrar aquesta valentia que troba molts trumfos en l'èpica de poble d'estiu, i de dotar l'aire d'heroi grec el gol de Koeman.