El magnetisme de Lluís Homar

El Festival Grec ja crema. L'arrencada és per emmarcar: un muntatge amb molts ganxos per fer-lo atractiu: repartiment immens; proposta que busca la connexió amb l'espectador a cada moment; trama que manté la tensió a escena i a platea; espai escènic conceptual vistós i amb molts efectes escènics i d'il·luminació... En aquesta obra monumental i monstruosa (per la seva durada i per la profunditat del dolor que evoca) sobresurt l'actor Lluís Homar. De nou. Ens té massa ben acostumats (Terra baixa, L'art de la comèdia, El professor Bernhardi), amb unes intervencions que, sense ser les claus per a la trama durant bona part de l'obra, són les que aporten un pes específic a escena. L'actor, generós, serveix contínuament el peu als seus companys, que gaudeixen d'uns personatges foscos carregats d'interrogants que els fan, un a un, evolucionar del paradís a l'infern (i viceversa).

Andrés Lima s'ha servit de l'ampli repartiment d'actors per pintar cada quadre, posar mirades que podrien ser d'espectadors dins de l'escena. És un exercici de precisió que resol molt intel·ligentment. Els intèrprets deambulen com a actors i personatges, amb reaccions diferenciades i aportant mirades al focus de l'escena o construint un moviment de fons que aporta aire a la contundència de les escenes més estàtiques. L'espai de llistons que es va armant hi ajuda molt. Sobta la decisió de fer una taula tan petita (i provar que s'hi asseguin al voltant fins a cinc persones). Potser és una metàfora que expressa la limitació del raonament d'aquella civilització que amb quatre llibres de bruixeria ja regalima amenaces per les vores. L'espai, construït a base de tarimes, mostra la jerarquització d'aquella comunitat, en què no hi ha espai per a la discussió fèrtil, si no per insuflar la por des dels altars. Aquesta tragèdia èpica demostra el poc caràcter d'una societat. El repte és com el públic d'avui pot emmirallar-se en aquella escena pintoresca. Les parelles interpretatives (Nora Navas i Borja Espinosa; Nausicaa Bonnin, Anna Moliner; Miquel Gelabert, Carles Canut o Míriam Alemany i Carme Sansa) basteixen una xarxa que aguanta molt bé la tensió. Sense ser un text de fàcil entrada, persuadeixen i obliguen tota la platea (de primera a darrera filera) a estar atents.