Amb ganes de llibres i de vida

A la zona peri­me­trada del pas­seig de Gràcia, una de les onze habi­li­ta­des pel Gremi de Lli­bre­te­res de Cata­lu­nya, cap a les dotze del mig­dia va sor­tir volant el ten­dal d’una de les para­des de lli­bres. Ningú va pren­dre mal. No bufava vent, un airet lleu i prou, però la imatge va ser molt metafòrica: ens cal ben poca cosa per enlai­rar-nos. Encara menys, després d’un any com el que hem pas­sat. Com va comen­tar Joan Sala, edi­tor de Coma­ne­gra, “hi ha ganes de lli­bres, de vida”. “La gent neces­si­tava sor­tir i s’està notant la feina que fem des dels gre­mis, ja fa anys, per posar el lli­bre en l’ima­gi­nari col·lec­tiu”, hi va afe­gir.

La jor­nada d’ahir va ser plàcida en molts sen­tits. El sol, domi­nant un cel blau sense cap núvol, i la tem­pe­ra­tura ple­na­ment pri­ma­ve­ral van ser deter­mi­nants a l’hora d’empènyer la gent a vol­tar per les para­des de lli­bres.

Va que­dar demos­trat que, per àmplia majo­ria, hem après a fer cues, a ser res­pon­sa­bles i allò que en diuen civi­lit­zats. L’ordre va impe­rar. I això que en alguns moments les cues eren molt llar­gues i a ple sol. Per acce­dir als espais pre­vis­tos i, de tant en tant, per acon­se­guir la sig­na­tura d’algun autor.

Fora dels espais limi­tats per les tan­ques, també hi havia molta gent, més i tot, vari­a­ble segons la zona. I també aquí es notava aquest com­por­ta­ment cívic: ningú feia un Bosé, és a dir, tot­hom duia la mas­ca­reta posada i, només pun­tu­al­ment, es veia algú que la duia per sota del nas.

Per posar alguns exem­ples, a la plaça Uni­ver­si­tat hi havia gent tafa­ne­jant, però sense aglo­me­ra­ci­ons.

La ter­rassa del popu­lar bar Estu­di­an­til era plena, això sí. Cap usu­ari sem­blava estu­diar des de feia força anys. I és que la vida que esmen­tava Sala també està for­mada per petits pla­ers com un ver­mut asse­guts en una ter­rassa en un dia com el d’ahir. Amb lli­bres i roses entre gots i oli­ves damunt les tau­les.

Al pas­seig de Lluís Com­panys, el tram entre l’Arc de Tri­omf i el parc de la Ciu­ta­de­lla, en ser més ampli, la sen­sació de calma era més ele­vada. Sem­blava un diu­menge d’agost, tot i la gent que es des­plaçava entre les para­des i la que feia cua per entrar. La fressa de la ciu­tat que­dava agra­da­ble­ment esmorteïda. Fins al punt que tot de pare­lles i petits grups de gent jove vol­ta­ven per l’entorn com si fos l’hora del pas­seig d’un fes­tiu. D’un dels de calen­dari, perquè és sabut que la diada de Sant Jordi és, més que fes­tiu, una gran festa. Quan les pandèmies ho per­me­ten, és clar.

Per a espai bucòlic, però, el que van mun­tar els nou mem­bres de l’asso­ci­ació Lli­bre­lo­cal.cat, a l’antiga Fàbrica Leh­mann, al car­rer Con­sell de Cent. Si el pati inte­rior ja té un atrac­tiu deca­dent, amb les llam­bor­des des­gas­ta­des, les parets escros­to­na­des, les plan­tes esgro­gueïdes i l’alta xeme­neia de maó vist com a tes­ti­moni del pas­sat indus­trial, encara resul­tava més atmosfèrica­ment pla­ent amb la parada de lli­bres ins­tal·lada al cen­tre, envol­tada de boti­gue­tes d’ali­ments fumats, tallers d’enqua­der­nació, jar­di­ne­ria... Un veri­ta­ble recés de pau.

Tot estava en sin­to­nia amb els postu­lats d’aquest grup d’edi­tors. I no hi havia gai­res mesu­res osten­to­ses, però de totes mane­res tot­hom es com­por­tava man­te­nint les distàncies i un (gai­rebé) silenci reve­ren­cial.