Nous mitjans, vells crims

Què ens empeny, amb més o menys apassionament, de manera dissimulada o sense complexos, a deixar-nos embadalir pels crims? Una anàlisi fonamentada o intuïtiva de les fondàries de la nostra essència? La morbositat més primària? Saber com matar, com evitar deixar pistes, tècniques d’investigació? Com detectar sospitosos en el nostre entorn abans de convertir-nos en víctimes? Demostrar-nos que hi ha gent que ho passa pitjor, com aquell que cada dia llegeix les esqueles com a símbol d’autoconfirmació?

Els motius poden ser molts, però això ho deixem en mans dels especialistes que escriuen en les pròximes pàgines. Centrem-nos en l’èxit del denominat true crime, és a dir, relatar un crim real en un llibre o en un documental per a la televisió. Dos exemples ben clars i recents són El pantà maleït. Les morts de Susqueda (La Campana), llibre de la periodista d’aquest diari Tura Soler, i la sèrie, de ràdio i televisió, Crims, en què Carles Porta (flamant Premi Nacional de Comunicació i premi Ondas) mira de posar llum a la foscor a crims que han passat a casa nostra.

L’interès pels crims reals no ve pas de fa poc, perquè d’assassinats (posant-los en el cim de la piràmide delictiva) sempre n’hi ha hagut. Els homes prehistòrics ja es mataven entre ells, per defensar el grup, el territori, el foc, les cries, potser encara no per venjança, passió, enveja o plaer, però es mataven. Com en les cultures clàssiques gregues i llatines. Un dels assassinats més famosos, i en grup, és el de Juli Cèsar. I com a narració de morts rituals, sàdiques, amb tortures ben recargolades pel mig, només cal fullejar la Bíblia. D’acord, conté molts ensenyaments espirituals adoctrinadors, però de morts violentes n’hi ha fins a cansar.

Fent un salt en el temps, la premsa diària sempre s’ha nodrit d’aquesta mena de notícies amb morts pel mig, com ara quan es va seguir el cas de Jack l’Esbudellador, un assassí en sèrie que mai va ser detingut, ni tan sols identificat, i que va aterrir el Londres del 1888.

Fins i tot hi ha hagut diaris dedicats gairebé en exclusiva a les notícies d’homicidis, com ara El Caso, que es va editar a Madrid entre el 1952 i el 1997, i programes de ràdio més recents, com el citat Crims i Territorio negro, amb Luis Rendueles i Manu Marlasca.

I ara, què ha passat? S’ha posat més de moda? És possible que una mica, però fa l’efecte que el que hi ha influït és la millora de qualitat dels mitjans que en parlen i, encara més, el pressupost. Per escriure un llibre o filmar un documental s’hi poden dedicar molts anys, recursos humans i econòmics que fa 15 o 20 anys eren impensables. S’han millorat els mitjans, però els crims són els mateixos de sempre, si fa o no fa, i l’interès que desperten també s’ha mantingut.

A banda de la versió literària, hi ha la rampa d’enlairament que han estat les plataformes de continguts audiovisuals per als documentals, en molts casos amb parts ficcionades, interpretades per actors, entremig d’imatges reals. Un diari del segle XIX, per il·lustrar els assassinats de Jack l’Esbudellador, s’havia de limitar a publicar dibuixos, amb sort, fets del natural d’un cadàver. Avui dia, els arxius de fotografies i filmacions dels mitjans de comunicació, sumats als de la policia i les càmeres de seguretat i, també, a les filmacions domèstiques que tots podem aportar a l’hora de documentar qualsevol fet amb un simple mòbil, han ampliat la capacitat de mostrar la realitat de determinats crims.

Què ens agrada més, la violència, veure el patiment aliè o (quan és el cas, que no és sempre) que els assassins acabin a la presó? Que cadascú respongui en la intimitat.