Pau Riba, eterna transgressió
Mor una de les figures més essencials i llegendàries de la música moderna catalana, autor de cançons com ‘Noia de porcellana’ i discos com ‘Dioptria’
“Creus que ajudes a la cultura catalana, tu?”, va preguntar Àngel Casas a Pau Riba l’any 1976 a l’estació de tren de Les Planes, en una escena històrica captada per Francesc Bellmunt en el film La Nova Cançó (1976). “Sí”, va contestar el músic amb un somriure propi de qui sap que la dirà ben grossa. “Fent què?”, va insistir el periodista. “Destruint-la”, va rematar l’incorregible net dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, a qui una dècada abans se li havia vetat l’accés als Setze Jutges per tenir “veu de regadora” i, un lustre abans, l’ús del catalaníssim Palau de la Música, on tenia previst presentar, en el marc d’un espectacle anomenat Elèctric tòxic e clàxon so, l’ara reverenciat i celebrat Dioptria (1970). “Encara està per néixer el veritable rock d’aquí”, li havia dit l’autor de cançons tan rodones com Taxista, amb què havia debutat l’any 1967, una estona abans a Casas. “Ja naixerà, ja... cap pressa.”
Pau Riba i Romeva, mort ahir als 73 anys per culpa d’un càncer de pàncrees que li va ser diagnosticat la tardor passada, potser no va acabar destruint del tot la cultura catalana, però sí que va contribuir a fer-la més desafiadora, agosarada i deliciosament imprevisible amb una obra que, amb el pas del temps, i malgrat –o gràcies a– un escàs reconeixement institucional (a Pau Riba, per a molts candidat a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ningú va ser capaç de concedir-li ni tan sols la Creu de Sant Jordi), ha adquirit la condició d’autèntica llegenda.
Considerat per molts com el hippy referencial del país arran de la seva mítica escapada amb Mercè Pastor a una casa sense llum ni aigua corrent de Formentera a començaments de la dècada dels setanta, on van néixer els seus dos primers fills, Pauet i Caïm, Pau Riba era tan capaç d’escriure lletres tan poèticament poderoses com la de Noia de porcellana (“Noia de porcellana, buscava una ànima dintre teu, i això era com buscar papallones blanques damunt la neu”) o L’home estàtic (“És l’home estàtic, la tristesa l’ha matat, les orenetes d’ell, mort, fred, han emigrat”) com de protagonitzar una performance de punk avant la lettre cantant –per dir-ho d’alguna manera– Licors en el Canet Rock del 1975 i que ni el més canalla dels grups catalans apareguts des d’aleshores ha estat mai capaç de superar.
Poesia i irreverència. Delicadesa i disrupció. Genialitat però, a la vegada, una despreocupació i familiaritat que, com va poder-se comprovar ahir a les xarxes, van fer de Pau Riba una de les figures més estimades per tota mena de generacions de músics catalans, en alguns dels quals, com ara Manel, Roger Mas i El Petit de Cal Eril, ha exercit una notabilíssima influència.
Festejat just abans de la pandèmia, amb motiu del seu 50è aniversari, en una gira senzilla i emotiva però allunyada de sumptuositats, Dioptria, amb peces a través de les quals es rebel·lava contra la feixuga càrrega del seu cognom, és, a més d’una obra fundacional del rock en català, un dels grans discos de la psicodèlia europea. Però Pau Riba no és únicament Dioptria, tot i que aquest disc amagués moltes de les seves grans cançons, com ara la trencadora Ars erotica (non est mihi) i la brutal Ja s’ha mort la besàvia, ni l’exquisidament lisèrgic Jo, la donya i el gripau (1971), gravat a l’aire lliure de Formentera amb un magnetòfon de so directe per a cinema accionat per bateries i dels pocs discos seus que han tingut la sort de ser reeditats. El seu llegat, a més d’una significativa obra literària, comprèn, per exemple, esforços per reviscolar la tradició catalana com la preciosa El matí de Sant Esteve (1967) o l’EP que, l’any següent, i en l’òrbita del Grup de Folk, va fer amb Jordi Pujol en el duet Pau i Jordi; obres de culte com Miniatures (realitzada, l’any 1969, amb Brabo –El Cachas–, Albert Batiste i Sisa, amic de l’ànima fins als últims dies); un molt reivindicable disc gestat a mitges l’any 2013 amb Pascal Comelade (Mosques de colors); les seves paròdiques i esbojarrades representacions, cada Nadal durant 20 anys, de Jisàs de Netzerit; o les constants col·laboracions, en formes diverses, amb formacions com ara De Mortimers i l’Orchestra Fireluche, amb la qual a Nina de Miraguano va ser capaç, l’any 2013, de facturar una altra peça de gran incidència popular. Amb tot, la trajectòria –55 anys– de Pau Riba es manté plena de tresors per descobrir, ja que Electròccid àccid alquimístic xoc (1975), Amarga crisi (1981) i Transnarcís (un doble LP del 1986 de tres cares que incloïa... ampolletes de perfum), entre altres discos, fa dècades que estan descatalogats, no es poden escoltar en plataformes de streaming i les velles còpies en disc de vinil són especialment cobejades per col·leccionistes.
Pau Riba, segon d’una família de nou germans, i pare de cinc fills, va morir ahir cinc mesos després d’anunciar que tenia un càncer de pàncrees, i amb amics i familiars acompanyant-lo tot interpretant les seves cançons. Durant els seus últims mesos de vida, a més d’actuar esporàdicament, ha pogut gravar el seu segon disc amb l’Orchestra Fireluche (Segona florada, que U98 Music publicarà pròximament) i escriure un llibre sobre la història musical del segle XX.
Fidel a la utopia ‘hippy’
“Jo em mantinc fidel a la utopia hippy”, va contestar Pau Riba quan, l’any 2019, va ser sotmès a una extensa entrevista en aquest diari per desgranar les claus de l’aleshores cinquantenari Dioptria. “Han passat molts anys, però, en què tot allò que la revolució hippy va posar sobre la taula ha continuat sent vàlid i, a més a més, molest”, va assegurar. Sobre la gènesi del seu disc més cèlebre, fet amb Om i la incisiva participació de Toti Soler o el recentment també desaparegut Jordi Sabatés, va explicar: “Jo venia del Grup de Folk i, allà, ja hi havia compartiments. N’hi havia un de rockeros –on hi havia l’Oriol Tramvia, Els Tres Tambors, el Jordi Batiste, més endavant en Sisa...–, que era la meva tria. Era el moment d’una revolució mundial dels joves, el moment en què la joventut va adquirir consciència de classe i va matar el «Sí, papà». Fins aleshores els joves havíem de callar, però, a partir d’aquell moment, la joventut es va apoderar. Hi va haver, doncs, una ruptura generacional potent. Es diu que sempre hi ha ruptures, però aquella, crec, va ser força més bèstia.”
Més enllà d’un disc amb l’Orchestra Fireluche, en què ha estat treballant fins als seus últims dies, Pau Riba, abans de morir, va fer un inesperat regal als seus seguidors: penjar a les xarxes l’enregistrament de la presentació de Dioptria al Price l’11 d’abril del 1970. “Primer, de fet, havia proposat el Liceu!”, va recordar d’aquell concert. “La meva idea era posar un cotxe a l’escenari del Liceu i utilitzar els fars com a focus, els sorolls de les portes, el clàxon..., utilitzar un cotxe com a instrument. Ràpidament, però, em van dir que no i vaig pensar en el Palau, on ja ni se’m va acudir demanar-los que hi fiquessin un cotxe. Però també em van dir que no...”
