Crítica
teatre
Desigual lectura de Guimerà als ulls d’avui
Sempre és una aportació valuosa insinuar al públic la percepció dels espectadors quan Guimerà va escriure Terra baixa. El muntatge es va estrenar coincidint amb constants demandes laborals i en l’atemptat a la processó de Corpus que va utilitzar l’autoritat per esbandir la resistència obrera (i que es resoldria amb un escandalós procés de Montjuïc). L’autor, que ja havia escrit anteriorment En Pólvora (Sala Gran TNC, 2006), amb un triangle amorós que ressona de nou, podria haver fet una metàfora amb un crim alliberador que quedava impune. Pablo Ley i Carme Portaceli l’han transformat en una peça d’intriga i persecució policíaca, molt en voga darrerament.
L’obra, doncs, arrenca amb l’escena final en què en Sebastià (Eduard Farelo) cau ofegat pel Manelic (Borja Espinosa), que canta fins a tres cops “He mort el llop”, amb la Marta (Anna Ycobalzeta) present. Però, en comptes d’una reivindicació de qui ha fet justícia, és un plany. El camí cap a la llibertat, fora de les valls, és una fugida conscient de la persecució.Portaceli i Ley, que ja van adaptar L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol pintant les penúries de la dictadura franquista a Barcelona (Sala Gran, TNC, 2010), es deixen atrapar per una ciutat industrial convulsa. Aquesta brama es deuria escampar capital enllà, com el fum del tren de vapor s’estenia. Alhora que s’avançava que la ciutat era un lloc d’oportunitats per sortir del feudalisme agrari, també es deurien explicar els abusos de la burgesia i com els obrers es manifestaven i es declaraven en vaga per aconseguir les 8 hores de feina o la reducció del treball infantil.
Que la fugida èpica del Manelic i la Marta es converteixi en una persecució dona una complexitat molt sana a l’obra, si bé cau en una repetició en els flashbacks i no afegeix contradiccions entre els Perdigons (Pepo Blasco,Mohamed El Bouhali, Mercè Mariné, Roser Pujol). Tampoc es prova a donar un caràcter més ambigu al Sebastià. Sí que es recompon la Nuri (Kathy Sey), menys ingènua, més valenta. Els dos personatges que justifiquen aquesta dramatúrgia es complementen: Al comissari Vinagret (Manel Sans) només li interessa tenir una confessió per donar caça als dos fugitius; la periodista (Laura Conejero), també eina utilitzada pel poder encobert, s’inquieta en entendre per què, com farà també Emmanuel Carrère en un cas real a L’adversari, que es veurà en breu al Romea. El moviment i la trama queden atrapats en l’original. L’obra no es qüestiona com respira el text avui, al segle XXI. Desaprofita el judici arbitrari de l’1-O. L’obra certifica la seva universalitat.