Crítica
teatre
La campanada
Darrere de la broma de les frases maleïdes hi ha més d’una campanada, real i metafòrica. El duet Galceran/Belbel aspira a repetir l’èxit d’El crèdit i, sobretot, d’El mètode Grönholm amb aquesta nova comèdia. Les quatre alpinistes confien a superar-se a si mateixes i a batre un rècord tan insòlit com innecessari. En l’espera de fer l’atac final per la via iugoslava del Fitzroy (una muntanya entre Argentina i Xile) retrunyen unes altres campanades, ideals per a la comèdia, patètiques per a algunes d’aquestes esportistes. de casc, cordada i piolet.
Ha inventat Galceran el teatre d’aventures? Doncs no. Perquè en el quadre hi ha una conversa tensa però mai perillen les seves vides. Fan prou a superar la frase maleïda, el joc que substitueix la prova dels barrets de Grönholm o el joc de les cadires en un aniversari infantil. L’obra modela una conversa d’intimitats (amb girs d’una escandalosa comicitat) en un lloc insospitat: a un relleix del Fitzroy (a 3.000 metres d’altitud): les anècdotes passen a ser un relat que posa en risc l’expedició. En l’alpinisme es confia a mort amb la companya que fixa la cordada; es passa de pantalla: es poden obviar les males jugades que s’hagin pogut fer en la vida quotidiana.
L’autor de fenòmens com Paraules encadenades, Carnaval, i Dakota gaudeix trobant escletxes a la veritat i fent que personatges ben grisos tinguin el seu moment d’heroïcitat i de misèria. Però lluny de ridiculitzar ningú, els humanitza. La comèdia és un gènere maleït perquè demana energia ben administrada. Belbel aconsegueix aquest equilibri entre quatre monstres a l’escena: Míriam Iscla, la cap de l’expedició que controla la informació privilegiada per la seva mirada de psicòloga de best-sellers d’autoajuda; Sílvia Bel, la xerraire i extrovertida que no sospita quines veritats li revelarà aquella aturada; Sara Espígul, molt més callada, que lluita entre el repte, l’amistat i la vida, i la descoberta de Natalia Sánchez (debuta actuant en català), l’element distorsionador indispensable que sap jugar-hi com si ho fes sense voler. La campanada ressona al Borràs.